És ben cert que hi ha unes condicions objectives per pensar que la majoria de les llengües del món poden trobar-se en perill d’extinció. La globalització, en el sentit de la creació d’aquest espai únic de relacions humanes, fa que es vagin imposant unes poques llengües per damunt de les altres. Una situació que s’agreuja en el cas d’aquelles llengües que han patit i continuen patint agressions i discriminacions, essent, a més, les que no disposen d’un Estat propi per a defensar-les. La defensa del patrimoni universal que representen aquestes llengües, a l’igual que la defensa del patrimoni natural, implica l’establiment de mesures de caràcter proteccionista que algú pot considerar com una limitació de la seva llibertat individual.
La gent hauria de poder utilitzar sempre la llengua que volgués, per una simple qüestió de llibertat personal. No hi hauria d’haver lleis restrictives per a l’ús de les llengües. Home, doncs, si això fos així el primer que caldria esmenar seria la legislació espanyola, que segons un informe fet al Parlament de Catalunya hi ha més de cinc-centes lleis o decrets espanyols que imposen el castellà o que limiten l’ús de les altres llengües. I la Unió europea va pel mateix camí fent una discriminació clara amb els parlants d’unes llengües que tenen uns determinats drets que no tenen els parlants d’altres llengües. Una cosa són les llengües oficials... Aleshores, la llibertat de les persones va lligada a l’oficialitat?.
El que no podem fer és dir que, com que hi va haver persecució política contra el català, ara hem de recuperar-nos fent el mateix en sentit contrari. No es tracta de cap persecució sinó de la protecció de la llengua catalana, partint de la idea que la discriminació positiva per a defensar el patrimoni o per a defensar els qui es troben en una posició més dèbil són acceptades arreu. Tothom entén que es limiti la llibertat personal a l’hora permetre disposar de determinades plantes o espècies animals protegides, o que es tracti amb preferència (i per tant discriminant els altres) les persones que tenen una minusvalia, posem per cas. Però és que es vol fer la vida impossible al castellà a Catalunya. De veritat? Algú creu que es no es pugui viure a Barcelona sense saber un borrall de català? Anem pel carrer, al quiosc, al supermercat, el cinema, al restaurant, a fer gestions en dependències oficials, algú s’ha trobat que no troba el producte en castellà, que no l’atenen perquè els parla en castellà o que l’han obligat a canviar de llengua? I això no passa, constantment, al revés? Una cosa són els comportament individuals i una altra els de l’administració, quan dicta normes restrictives. Per als qui creiem que la llengua és un patrimoni a preservar ens sembla el més normal del món que s’estableixin normes proteccionistes.
Però si el català no està en perill d’extinció!. Ah, no? Mirem les dades objectives: la llengua està reculant territorialment, fins al punt d’extingir-se en algunes zones del País Valencià i de la Catalunya del Nord, s’està imposant en determinats àmbits d’ús social, disminueix percentualment el nombre de catalanoparlants... Un s’esgargamella, innocentment, presentant al nostre interlocutor, que no entén les mesures proteccionistes en favor del català, la realitat d’una llengua amenaçada, i al final ens capgira l’argument. Ah, doncs, si és la majoria la que va imposant l’ús del castellà, perquè hi ha una deserció dels catalanoparlants, s'ha de respectar la voluntat d’aquesta majoria! Bé, però és que la majoria d’aquest país, parlants d’una o altra llengua, ha votat majoritàriament la llei de política lingüística. Sí, està clar, la majoria imposant-se a la minoria...
Ja hi som: les lleis proteccionistes o restrictives només són pernicioses si es fan a favor del català. S’ha de respectar la voluntat dels ciutadans, excepte quan aquesta voluntat s’expressa a favor de defensar la llengua pròpia del país. Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.
La gent hauria de poder utilitzar sempre la llengua que volgués, per una simple qüestió de llibertat personal. No hi hauria d’haver lleis restrictives per a l’ús de les llengües. Home, doncs, si això fos així el primer que caldria esmenar seria la legislació espanyola, que segons un informe fet al Parlament de Catalunya hi ha més de cinc-centes lleis o decrets espanyols que imposen el castellà o que limiten l’ús de les altres llengües. I la Unió europea va pel mateix camí fent una discriminació clara amb els parlants d’unes llengües que tenen uns determinats drets que no tenen els parlants d’altres llengües. Una cosa són les llengües oficials... Aleshores, la llibertat de les persones va lligada a l’oficialitat?.
El que no podem fer és dir que, com que hi va haver persecució política contra el català, ara hem de recuperar-nos fent el mateix en sentit contrari. No es tracta de cap persecució sinó de la protecció de la llengua catalana, partint de la idea que la discriminació positiva per a defensar el patrimoni o per a defensar els qui es troben en una posició més dèbil són acceptades arreu. Tothom entén que es limiti la llibertat personal a l’hora permetre disposar de determinades plantes o espècies animals protegides, o que es tracti amb preferència (i per tant discriminant els altres) les persones que tenen una minusvalia, posem per cas. Però és que es vol fer la vida impossible al castellà a Catalunya. De veritat? Algú creu que es no es pugui viure a Barcelona sense saber un borrall de català? Anem pel carrer, al quiosc, al supermercat, el cinema, al restaurant, a fer gestions en dependències oficials, algú s’ha trobat que no troba el producte en castellà, que no l’atenen perquè els parla en castellà o que l’han obligat a canviar de llengua? I això no passa, constantment, al revés? Una cosa són els comportament individuals i una altra els de l’administració, quan dicta normes restrictives. Per als qui creiem que la llengua és un patrimoni a preservar ens sembla el més normal del món que s’estableixin normes proteccionistes.
Però si el català no està en perill d’extinció!. Ah, no? Mirem les dades objectives: la llengua està reculant territorialment, fins al punt d’extingir-se en algunes zones del País Valencià i de la Catalunya del Nord, s’està imposant en determinats àmbits d’ús social, disminueix percentualment el nombre de catalanoparlants... Un s’esgargamella, innocentment, presentant al nostre interlocutor, que no entén les mesures proteccionistes en favor del català, la realitat d’una llengua amenaçada, i al final ens capgira l’argument. Ah, doncs, si és la majoria la que va imposant l’ús del castellà, perquè hi ha una deserció dels catalanoparlants, s'ha de respectar la voluntat d’aquesta majoria! Bé, però és que la majoria d’aquest país, parlants d’una o altra llengua, ha votat majoritàriament la llei de política lingüística. Sí, està clar, la majoria imposant-se a la minoria...
Ja hi som: les lleis proteccionistes o restrictives només són pernicioses si es fan a favor del català. S’ha de respectar la voluntat dels ciutadans, excepte quan aquesta voluntat s’expressa a favor de defensar la llengua pròpia del país. Així no hi ha manera. Quan algú fa trampa, s’ha acabat el joc. Estripem la baralla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada