L’últim que apagui el llum

Una enquesta recent posava en evidència el creixent descontentament de la ciutadania envers els seus representants polítics. Fins a un 74% dels enquestats manifestaven el seu allunyament de l’acció política. Per contra, en d’altres enquestes hi ha també un creixent sentiment de malestar i de rebuig pel tracte que se’ns dóna a Espanya, allò que el President Montilla en deia “desafecció”, i que a mi em sona a una mena de “desafecció al règim”.

Tenim un malestar de la ciutadania que censura d’una banda el tracte discriminatori que rebem d’Espanya, i que de l’altra també censura l’acció dels seus polítics que teòricament el representen. Un mar ideal per anar-hi a pescar. Així ho deuen creure alguns grups extraparlamentaris que, davant d’aquest panorama, perden el món de vista i s’erigeixen en els únics valedors i salvadors de la pàtria.

És el cas de Catalunya Acció. En un dels darrers escrits del seu Director General (Catalunya Acció funciona com una empresa privada, tancada en ella mateixa) feia aquest plantejament: el divorci entre els catalans i Espanya és cada vegada més gran i irreversible, alhora que ho és entre aquests mateixos catalans i l’actual classe política; per tant, la solució és clara, cal fer foc nou amb una nova generació de líders que ens portin directament cap a la independència.

I per argumentar això, no s’està d’afirmar que “el país ens falla per dalt, pel lideratge polític, per l'estat major. Cal substituir la ineficaç i obsoleta classe política. i cal tenir clar que només la independència i una regeneració política i nacional profunda ens poden garantir la nostra prosperitat i plenitud com a poble”. I com que no serveixen ni els uns ni els altres, ni CiU ni ERC (els altres els col·loca directamente al bàndol de l’enemic) s’erigeixen ells com els únics capaços de connectar amb el sentiment de la majoria i portar-nos a la glòria.

Senzillament, patètic. Si fos certa la seva análisi, l’única cosa que caldria aferir-hi seria: l´últim que apagui el llum.