Turisme cultural, resseguint la història

El conseller d'Innovació, Universitats i Empreses, Josep Huguet, ha presentat el Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya, que té per objectiu potenciar un turisme cultural aprofitant els recursos que ens dóna la pròpia història del país. La idea sembla interessant, perquè té el doble vessant de potenciar un determinat turisme i, alhora, reivindicar la memòria històrica com a valor afegit a la nostra realitat nacional. Una altra cosa és veure si aquesta línia d’actuació concorda amb la línia que segueix el mercat turístic, i veure si es manté una coherència per part de les administracions a l’hora de portar-ho a terme.

Des dels primers Governs de la Generalitat, als anys 80, que sento a dir aquesta idea de canviar el model de turisme que rep el país: diversificar-lo pel que fa a la oferta, de manera que no tot es redueixi a sol i platja; disseminar-lo arreu del país, sobretot pel que fa a l’interior; distribuir-lo al llarg de l’any, evitant el col·lapse estiuenc que contrasta amb el desert hivernal; i aixecar el nivell de poder adquisitiu del turisme que rebem, buscant la qualitat més que la quantitat. Tinc la impressió que, malgrat les bones paraules i algunes simbòliques actuacions de tots els Governs que hi ha hagut fins ara, la tendència continua essent la mateixa.

Aquest Mapa Nacional de Recursos Turístics Intangibles de Catalunya podria anar en aquesta direcció. El Conseller Huguet fa referència sovint al model anglosaxó, i en particular a l’escocès, perquè sembla que allà fa temps que treballen en aquesta línia, encara que allà no han de competir amb el turisme de sol i platja. Suposo que també hi deu haver el mimetisme d’un país amb unes reivindicacions nacionals similars a les nostres, i per tant que projecta aquesta política turística sobre la base d’una realitat històrica a reivindicar. Però també podríem fixar-nos en el model francès, que potencia qualsevol element històric per insignificant que pugui semblar. Circulant per qualsevol carretera del sud de França (i dic del sud perquè són les que conec més), hom va trobant a cada pas indicacions sobre elements turístics per visitar.

Només en la senyalització a les carreteres ja hi tenim un enorme espai per córrer. Qualsevol turista que entri per la frontera de la Jonquera pot arribar fins a València a través de l’autopista sense que ningú l’adverteixi, o en tot cas molt dissimuladament, de les possibilitats que ofereix el territori. Aquest mapa, doncs, caldria que no es quedés als despatxos com a teló de fons per a publicitat del Departament, sinó que es traduís a les carreteres, a les oficines de turisme i als operadors turístics.

Per fer propostes i de plans pilot sóm uns experts, a veure si algun dia som capaços de portar-los a la pràctica.