Ja fa més d’un any que vaig encetar aquest bloc. I des de llavors, he mantingut el ritme d’un article diari. La veritat és que per a qualsevol persona interessada en seguir l’actualitat, hi ha tema de sobres per a tocar cada dia. Està clar que en alguns casos pot haver-hi reincidències sobre un mateix tema, però només cal mirar els mitjans de comunicació per veure que la informació és exageradament reiterativa.
Quan un es posa a escriure, el primer que ha de fer és tenir clar per a qui està escrivint, i amb quina finalitat ho està fent. En el meu cas, tinc molt clar que escric per a mi mateix i per al meu entorn. De la mateixa manera que parlo amb amics, amb companys de feina, de lleure o de partit, i comentem com està el món, aquest escrits que deixo anar aquí són els mateixos comentaris però exposats públicament per si poden interessar a algú més.
Des d’aquest bloc i des d’altres tribunes no m’he estat de posar el crit d’alerta i de criticar accions i actituds que em semblaven desencertades en el marc de la política catalana. I he posat un especial èmfasi en el que són, al meu entendre, errors o mancances provinents d’aquells polítics o d’aquells grups amb els quals em podria sentit més identificat, i per tant especialment pel que fa a ERC. La raó és ben senzilla: no tinc la pretensió d’adreçar-me als espanyols ni de repetir obvietats (encara que sovint sigui inevitable) per autocomplaença nostra, sinó que prefereixo fer de corcó amb l’objectiu de contribuir a la crítica interna al si del catalanisme.
Repassant fòrums i espais de debat sovint sembla que hom es complagui en anar reblant els claus entre públics convençuts que potser ja esperen sentir allò que volen sentir. I això es fa evident tant en àmbits netament espanyolistes com en àmbits del catalanisme. Però en tot cas aquest no és el meu interès. A mi em serveix de molt poc anar llegint esbravaments de gent que s’adreça al seu públic per dir-los allò que ja sap. Perquè aleshores el debat se surt de mare, i sembla com una mena de concurs per veure qui la diu més grossa.
La crítica, és a dir l’autocrítica, si com en el meu cas no s’adreça al gran públic, té l’objectiu d’actuar de revulsiu justament perquè un creu en les possibilitats i les potencialitats d’allò que s’està censurant.
En qualsevol cas, continuaré escrivint diàriament, si puc, en aquest bloc. Si més no, hi ha un altre objectiu a l’hora d’escriure. El sol fet de fer-ho ja implica un esforç de reflexió, que ajuda a un mateix a aclarir-se en les idees. I per això sol ja em justificaria continuar. I si algú més ho llegeix i contribueix al debat intern en el món del catalanisme, millor que millor.
Quan un es posa a escriure, el primer que ha de fer és tenir clar per a qui està escrivint, i amb quina finalitat ho està fent. En el meu cas, tinc molt clar que escric per a mi mateix i per al meu entorn. De la mateixa manera que parlo amb amics, amb companys de feina, de lleure o de partit, i comentem com està el món, aquest escrits que deixo anar aquí són els mateixos comentaris però exposats públicament per si poden interessar a algú més.
Des d’aquest bloc i des d’altres tribunes no m’he estat de posar el crit d’alerta i de criticar accions i actituds que em semblaven desencertades en el marc de la política catalana. I he posat un especial èmfasi en el que són, al meu entendre, errors o mancances provinents d’aquells polítics o d’aquells grups amb els quals em podria sentit més identificat, i per tant especialment pel que fa a ERC. La raó és ben senzilla: no tinc la pretensió d’adreçar-me als espanyols ni de repetir obvietats (encara que sovint sigui inevitable) per autocomplaença nostra, sinó que prefereixo fer de corcó amb l’objectiu de contribuir a la crítica interna al si del catalanisme.
Repassant fòrums i espais de debat sovint sembla que hom es complagui en anar reblant els claus entre públics convençuts que potser ja esperen sentir allò que volen sentir. I això es fa evident tant en àmbits netament espanyolistes com en àmbits del catalanisme. Però en tot cas aquest no és el meu interès. A mi em serveix de molt poc anar llegint esbravaments de gent que s’adreça al seu públic per dir-los allò que ja sap. Perquè aleshores el debat se surt de mare, i sembla com una mena de concurs per veure qui la diu més grossa.
La crítica, és a dir l’autocrítica, si com en el meu cas no s’adreça al gran públic, té l’objectiu d’actuar de revulsiu justament perquè un creu en les possibilitats i les potencialitats d’allò que s’està censurant.
En qualsevol cas, continuaré escrivint diàriament, si puc, en aquest bloc. Si més no, hi ha un altre objectiu a l’hora d’escriure. El sol fet de fer-ho ja implica un esforç de reflexió, que ajuda a un mateix a aclarir-se en les idees. I per això sol ja em justificaria continuar. I si algú més ho llegeix i contribueix al debat intern en el món del catalanisme, millor que millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada