Acatar la Justicia

L’enigmista Màrius Serra aviat s’hauria adonat que amb les lletres de la paraula “acatar”, per referir-se a la Justícia, se’n pot fer una de més adient com és “atacar”. Fins tot el President del Govern espanyol, sempre tan mesurat a l’hora de parlar de l’estament judicial, declarava no estar d’acord amb la resolució del Consell General del Poder Judicial en l’afer del jutge que no va executar una sentència de l’assassí de la nena andalusa Mari Luz. Tampoc està d’acord el Lehendakari amb la resolució del Tribunal Constitucional prohibint-li l’exercici democràtic d’una consulta popular; ni des de molts sectors s’està d’acord amb la politització de la justícia, que equival a la perversió del sistema. No hi estem d’acord, però acatem?.

El diccionari de l’IEC defineix la paraula “acatar” de la següent manera: “Reverir, manifestar respecte i submissió (envers algú o envers alguna cosa”. Doncs, no. Jo em nego a fer reverències, a manifestar respecte i submissió a la injustícia. Durant el franquisme no acatàvem les lleis i les sentències d’un règim i una Justícia corrupta, i per tant tremendament injusta; potser deixàvem de fer algunes coses per por a la repressió, però no per acatament.

No entenc com Ibarretxe pot caure en aquest mateix parany. Encara que es mostri disconformitat, si després diem que acatem la sentència vol dir que li reconeixem la imparcialitat que s’hauria de suposar en la Justícia, així com l’autoritat moral per a decidir sobre el nostre futur. Hem de canviar el discurs, i partir del principi que no acatem les sentències injustes, que no reconeixem a cap Tribunal la capacitat de limitar el nostre dret a decidir. Entre altres coses, perquè decidim no estar subjectes a aquesta mena de Tribunals.