A aquestes alçades no crec que sorprenguin a ningú les declaracions d’un personatge sinistre i caduc com l’Alfonso Guerra. És cert que potser molts encara recorden aquell Alfonso Guerra agressiu i jacobí com el que més, però amb una punta d’intel·ligència que el diferenciava dels Ibarra o dels Bono; i ara ha perdut fins i tot això, i la mínima gràcia que podia tenir. A la barroeria i a la fal·làcia del discurs, però, hi ha afegit la deshonestedat.
Compartint acte amb Zapatero, vestits informals per a l’ocasió donat que es trobaven en un acte amb miners asturians, Alfonso Guerra es manifestava perplex per l’actitud dels socialistes catalans. I, encara que no vingués a tomb en aquell acte, va anar directament contra ells. L’home simulava no entendre que el PSC pogués fer pinya amb altres forces polítiques per defensar un model de finançament per a Catalunya, enlloc de posar-se al costat dels socialistes espanyols contraris a l’aplicació de l’Estatut. El seu discurs era absolutament demagògic i fal·laç, presentant la unitat dels partits catalans com una mena de complot per a derrocar el PSOE del Govern. I acabava amb un interrogant innecessari perquè tant ell com els seus interlocutors en sabien la resposta: Què s’amaga darrera d’aquest front comú dels partits catalans, que inclou el PSC? Doncs, molt senzill: Catalunya.
Els estirabots d’Alfonso Guerra, utilitzant la demagògia i la manipulació més rastrera, podrien entendre’s si provinguessin d’un radical d’esquerres, d’algú que mantingués sempre una actitud bel·ligerant amb la dreta, per principis. Algú podria pensar que per a un no nacionalista deu ser difícil d’entendre un mínim acord entre ideologies enfrontades. Però en el seu cas, i en general parlant del PSOE, això és absolutament fals. Quan ell es demanava què hi havia al darrera de la unitat d’acció dels partits catalans, sabia perfectament que hi havia el mateix que hi ha davant la unitat d’acció dels partits espanyols, PP-PSOE: la defensa d’uns interessos nacionals. I en aquest cas, un interessos nacionals contraposats.
L’únic interrogant honest que va sortir de la boca d’Alfonso Guerra va ser el que reptava els socialistes catalans a definir la seva prioritat: Catalunya o el partit.
Compartint acte amb Zapatero, vestits informals per a l’ocasió donat que es trobaven en un acte amb miners asturians, Alfonso Guerra es manifestava perplex per l’actitud dels socialistes catalans. I, encara que no vingués a tomb en aquell acte, va anar directament contra ells. L’home simulava no entendre que el PSC pogués fer pinya amb altres forces polítiques per defensar un model de finançament per a Catalunya, enlloc de posar-se al costat dels socialistes espanyols contraris a l’aplicació de l’Estatut. El seu discurs era absolutament demagògic i fal·laç, presentant la unitat dels partits catalans com una mena de complot per a derrocar el PSOE del Govern. I acabava amb un interrogant innecessari perquè tant ell com els seus interlocutors en sabien la resposta: Què s’amaga darrera d’aquest front comú dels partits catalans, que inclou el PSC? Doncs, molt senzill: Catalunya.
Els estirabots d’Alfonso Guerra, utilitzant la demagògia i la manipulació més rastrera, podrien entendre’s si provinguessin d’un radical d’esquerres, d’algú que mantingués sempre una actitud bel·ligerant amb la dreta, per principis. Algú podria pensar que per a un no nacionalista deu ser difícil d’entendre un mínim acord entre ideologies enfrontades. Però en el seu cas, i en general parlant del PSOE, això és absolutament fals. Quan ell es demanava què hi havia al darrera de la unitat d’acció dels partits catalans, sabia perfectament que hi havia el mateix que hi ha davant la unitat d’acció dels partits espanyols, PP-PSOE: la defensa d’uns interessos nacionals. I en aquest cas, un interessos nacionals contraposats.
L’únic interrogant honest que va sortir de la boca d’Alfonso Guerra va ser el que reptava els socialistes catalans a definir la seva prioritat: Catalunya o el partit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada