Catalunya no és Kosovo, ni Geòrgia ni Abkhàzia

Un argument que se sol sentir, en parlar d’un hipotètic procés d’autodeterminació per part del poble basc o del català, és que Europa no podria permetre una acció violenta per part d’un Estat de la Unió, o que Europa hauria d’acceptar uns fets consumats si una majoria del poble català decidís democràticament separar-se d’Espanya. Jo, sincerament, tinc els meus dubtes. Primera, perquè els Estats no han renunciat mai a la violència; i segona, perquè els catalans, com els bascos, no tenim quelcom que sí que tenien altres pobles als quals la Unió europea ha acabat acceptant el dret a decidir el seu futur.

L’element fonamental, al meu entendre, no és el fet de tenir o no tenir uns determinats drets, ni l’aplicació de cap legislació, tractat o principi reconegut internacionalment, sinó simplement ser útil a determinats interessos. La Unió europea va recolzar diversos processos d’emancipació nacional perquè l’interessava afeblir el bloc soviètic o ex soviètic, cosa que també havien fet els russos, a favor seu, en altres casos i que han repetit ara a Geòrgia. No hi havia, ni per part dels uns ni per part dels altres, cap voluntat de respecte per uns principis, ni per uns drets, ni per unes persones.

Per analitzar les nostres possibilitats de decidir lliurement el nostre futur, sense que l’Estat utilitzi la violència o que la Unió europea respecti la voluntat del poble català, no és massa rellevant reivindicar uns drets històrics, ni que ens acollim a precedents de la mateixa Unió, ni l’escrupolositat democràtica del procés. Pesaria molt més el fet que no hi hagi cap interès per part de ningú per debilitar l’estat espanyol.