Sembla que hi ha negociacions per a fusionar, o com a mínim coordinar, els dos sectors crítics d’ERC: el Reagrupament de Joan Carretero i l’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran. Una qüestió que molts militants de base es van plantejar i van reclamar abans de tot el procés congressual, i que de produir-se tot plegat hauria pogut acabar d’una altra manera. Encara que aquestes operacions no acostumen a ser tan matemàticament exactes, el cert és que la suma d’aquests dos corrents crítics hauria passat per davant de la candidatura oficial de Joan Puigcercós.
El Congrés, ja ho vaig dir en el seu moment, es va tancar en fals perquè tot el procés pèssimament plantejat no va fer sinó aprofundir encara més en la divisió interna del partit. Afortunadament, la gent encara és prou responsable com per primar la unitat i evitar trencadisses, però la crisi subsisteix. I la fusió, si s’acaba produint, d’aquests dos corrents crítics podria fer-la més evident. No hi ha un projecte clar de futur, i ho hem vist aquest estiu amb declaracions de tota mena sobre el finançament tant per part de membres del Govern com per part de la direcció del partit. Hi ha posicionaments individuals, en una lluita permanent per a tenir la corresponent quota de pantalla. I això, sense que hi hagin intervingut aquests sectors crítics que podrien esdevenir majoritaris al sí d’ERC.
Algun mitjà de comunicació no s’ha estat de recordar que va ser el mateix Joan Puigcercós qui va impulsar un sector crític, amb l’Uriel Bertran, teòricament enfront del sector oficialista que representava Josep Lluís Carod Rovira. Però quan aquest li va oferir compartir el lideratge del partit, es va desentendre del corrent crític que ell havia creat, per dedicar-se a l’assalt definitiu al poder. En realitat no és que fos crític amb Carod Rovira, sinó que simplement volia ocupar el seu lloc.
I és que, a vegades, els sectors crítics en política no són més que això. Voldria creure que no és el cas de Joan Carretero i Uriel Bertran.
El Congrés, ja ho vaig dir en el seu moment, es va tancar en fals perquè tot el procés pèssimament plantejat no va fer sinó aprofundir encara més en la divisió interna del partit. Afortunadament, la gent encara és prou responsable com per primar la unitat i evitar trencadisses, però la crisi subsisteix. I la fusió, si s’acaba produint, d’aquests dos corrents crítics podria fer-la més evident. No hi ha un projecte clar de futur, i ho hem vist aquest estiu amb declaracions de tota mena sobre el finançament tant per part de membres del Govern com per part de la direcció del partit. Hi ha posicionaments individuals, en una lluita permanent per a tenir la corresponent quota de pantalla. I això, sense que hi hagin intervingut aquests sectors crítics que podrien esdevenir majoritaris al sí d’ERC.
Algun mitjà de comunicació no s’ha estat de recordar que va ser el mateix Joan Puigcercós qui va impulsar un sector crític, amb l’Uriel Bertran, teòricament enfront del sector oficialista que representava Josep Lluís Carod Rovira. Però quan aquest li va oferir compartir el lideratge del partit, es va desentendre del corrent crític que ell havia creat, per dedicar-se a l’assalt definitiu al poder. En realitat no és que fos crític amb Carod Rovira, sinó que simplement volia ocupar el seu lloc.
I és que, a vegades, els sectors crítics en política no són més que això. Voldria creure que no és el cas de Joan Carretero i Uriel Bertran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada