Tenim unes administracions molt propenses a la parafernàlia de grans acords nacionals (el nom, com més pretensiós, millor) que després no serveixen per a res. Ho hem comentat alguna altra vegada en parlar del Pacte Nacional per a l’Educació o del recent Pacte Nacional per a la Innovació. Es redacten un conjunt d’idees genèriques, principis generals que no comprometen a res i acaben signant un reguitzell d’institucions polítiques i socials, que poden ser de signe oposat perquè uns i altres saben que el text permet qualsevol mena d’interpretació, o perquè al capdavall tampoc els obliga a res.
Tot d’una, com un gran avenç, es va presentar l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya pel qual s’exigiria el nivell C de català als professors universitaris Tot i que en aquest Consell Interuniversitari hi ha representades totes les Universitats, i que l’acord ja preveia un munt d’excepcions i terminis d’adaptació, no van tardar ni quatre dies a sortir les primeres universitats que es desmarcaven de l’acord. Fins al punt que ara mateix podríem dir que les Universitats catalanes es divideixen entre les que rebutgen les recomanacions del Consell Interuniversitari, i les que sense dir res tampoc les segueixen. D’aquí les protestes de sindicats i organitzacions estudiantils que reclamen el dret a rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del país, en la seva llengua.
Entenc que no és fàcil aplicar un criteri universal per a exigir el coneixement del català als professors universitaris, tenint en compte la mobilitat a nivell internacional d’aquest tipus de professorat, amb l’enriquiment que això representa. I probablement, més que una norma a aplicar sistemàticament, el que caldria és una voluntat inequívoca de fer del català una llengua normal també en el món universitari. Però, des del punt de vista polític, aquell gran acord del Consell Interuniversitari de Catalunya, va facilitar grans titulars i moltes fotos de portada. Que després sigui paper mullar, sembla que ja no sigui tan important.
Tot d’una, com un gran avenç, es va presentar l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya pel qual s’exigiria el nivell C de català als professors universitaris Tot i que en aquest Consell Interuniversitari hi ha representades totes les Universitats, i que l’acord ja preveia un munt d’excepcions i terminis d’adaptació, no van tardar ni quatre dies a sortir les primeres universitats que es desmarcaven de l’acord. Fins al punt que ara mateix podríem dir que les Universitats catalanes es divideixen entre les que rebutgen les recomanacions del Consell Interuniversitari, i les que sense dir res tampoc les segueixen. D’aquí les protestes de sindicats i organitzacions estudiantils que reclamen el dret a rebre l’ensenyament en la llengua pròpia del país, en la seva llengua.
Entenc que no és fàcil aplicar un criteri universal per a exigir el coneixement del català als professors universitaris, tenint en compte la mobilitat a nivell internacional d’aquest tipus de professorat, amb l’enriquiment que això representa. I probablement, més que una norma a aplicar sistemàticament, el que caldria és una voluntat inequívoca de fer del català una llengua normal també en el món universitari. Però, des del punt de vista polític, aquell gran acord del Consell Interuniversitari de Catalunya, va facilitar grans titulars i moltes fotos de portada. Que després sigui paper mullar, sembla que ja no sigui tan important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada