Pàgines

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Primer els pressupostos, després el finançament?

Comentar l’actualitat a partir del que diuen els mitjans de comunicació té un risc evident: que aquests mitjans de comunicació et donin gat per llebre, que capgirin la realitat o l’hagin mal interpretada, o que no transcriguin fidelment les paraules o declaracions dels seus protagonistes. Per això, hem d’anar amb peus de plom. Com hi haurien d’anar també, i amb molta més raó, els mitjans de comunicació que pretenguin ser mínimament seriosos. L’ABC, per exemple, va presentar com un escàndol que el President del Parlament de Catalunya s’hagués gastat la quantitat de 20.000 euros per adaptar el seu cotxe oficial a les necessitats de treball relacionades amb el càrrec, quan en realitat eren 9.000. Els periodistes de l’ABC ja sabien que aquesta era una xifra falsa, inflada intencionadament, però el seu objectiu no era informar sinó emprendre una barroera acció política. I, lògicament, altres mitjans d’un nivell de dignitat professional semblant com La Vanguardia es van fer ressò de la notícia, sense contrastar-la, per afegir llenya al foc.

Ahir mateix un altre mitjà de comunicació transcrivia unes paraules de Joan Ridao sobre el finançament i els pressupostos de la Generalitat difícils de creure. Segons el mitjà, Joan Ridao hauria dit textualment: “És insòlit que vinculem l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat a un finançament que no coneixem”. Suposo que devia voler dir el contrari: el que seria insòlit seria pretendre fer uns pressupostos sense saber quin finançament tindrem. Quan el Govern espanyol, amb el vist-i-plau dels seus aliats a Catalunya, va decidir obviar el que diu l’Estatut a l’hora de tancar la negociació sobre el nou finançament, ja sabia el que es feia: primer aprovaria els pressupostos de l’Estat i després ja no tindria possibilitat d’esmenar cap proposta de finançament autonòmic, perquè les seves xifres ja les tindria tancades. L’aprovació dels pressupostos de l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans, és la renúncia a negociar res de significatiu sobre el finançament de Catalunya.

La lògica del Govern espanyol, doncs, d’aprovar primer els pressupostos i després el sistema de finançament seria un disbarat només si algú pretengués canviar res d’aquest sistema de finançament. Però no és el cas. Ara bé, que això mateix ho fes la Generalitat seria d’una estultícia imperdonable en algú que pretén gestionar o dirigir l’Administració catalana. Com es podrien aprovar uns pressupostos de la Generalitat sense conèixer el finançament? A no ser que s’aprovessin els pressupostos donant per bona la xifra ja pactada amb el Govern espanyol. Jo he estat molt crític amb aquest Govern i amb el paper dels dirigents d’ERC, però em nego a creure la veracitat de les paraules que s’han volgut atribuir a Joan Ridao. Els qualificatius que em mereixeria serien excessivament forts, i prefereixo creure que també en aquest cas es tracta d’una lleugeresa per part dels mitjans de comunicació.