Ja s’ha fet públic el nom del guardonat amb el Premi Nobel de la Pau 2008. Es tracta del polític finlandès Martti Ahtisaari, al qual se li han reconegut els mèrits com a mediador en diversos conflictes internacionals. Va ser el principal impulsor del pla de les Nacions Unides per a Kosovo, però abans havia intervingut en conflictes arreu del món, com ara a Irlanda del Nord, a Namíbia o a Indonèsia. Sembla que una altra opció que havia considerat el jurat del premi era la d’Íngrid Betancourt, la qual no podia exhibir massa més mèrits personals que el d’haver estat segrestada durant sis anys. Però al final s’han decantat per Ahtisaari, malgrat que els seus mèrits són també ben escassos.
I m’explico. El posicionament del polític guardonat en la majoria dels conflictes s’ha basat sempre en quelcom tan elemental, i per tant poc meritori, com la simple aplicació del sentit comú. En el conflicte de Kosovo, per exemple, hom podia esgrimir raonaments patriòtics per una i altra banda; els kosovars podien al·legar el principi del dret a l’autodeterminació, mentre que els serbis tenien a favor seu que aquell era territori històricament serbi, encara que la població autòctona va anar quedant en minoria per successives allaus migratòries d’albanesos. I les potències internacionals, en funció dels seus interessos estratègics, i no pas perquè els importés el més mínim ni els drets de les persones afectades ni l’estricte compliment d’una legislació internacional ni la creença en uns principis ètics, es posicionaven en un o altre sentit. Els mateixos arguments que uns i altres donaven a Kosovo, ara s’intercanvien de mans a Abkhàzia. I la solució era tan simple com la d’acceptar aquell principi de “val més sols que mal avinguts”.
Arreu del món, quan es plantegen conflictes internacionals, de forma absolutament deshonesta la majoria dels dirigents polítics prenen partit en funció d’uns interessos concrets. I donat que un dels interessos es mantenir la integritat dels Estats, si més no perquè qui més qui menys tothom té els seus conflictes a casa seva, aleshores s’enroquen buscant solucions que es basin en la forçosa convivència de les parts contendents dins d’un mateix Estat. I és aleshores quan apareixen persones com Martti Ahtisaari, actuant de mediadors més amb el cap que amb cor o les entranyes, i que advoca per un partir peres.
És d’una elementalitat gaire bé infantil concloure que, si dos pobles tenen problemes per conviure plegats, val més que se separin. Per això dic que no veig massa mèrits en la figura de Martti Ahtisaari. Però està clar, aquesta mateixa figura, al costat de sàtrapes criminals com els que dominen la majoria dels Estats que prefereixen mantenir oberts els conflictes abans que acceptar reconèixer els drets individuals i col·lectius dels pobles, o sobretot abans que reconèixer que els Estats són realitats administratives només útils i viables si són acceptades voluntàriament pels seus integrants, realment es mereix tot un Premi Nobel de la Pau. Sense massa mèrits, però sobradament merescut.
I m’explico. El posicionament del polític guardonat en la majoria dels conflictes s’ha basat sempre en quelcom tan elemental, i per tant poc meritori, com la simple aplicació del sentit comú. En el conflicte de Kosovo, per exemple, hom podia esgrimir raonaments patriòtics per una i altra banda; els kosovars podien al·legar el principi del dret a l’autodeterminació, mentre que els serbis tenien a favor seu que aquell era territori històricament serbi, encara que la població autòctona va anar quedant en minoria per successives allaus migratòries d’albanesos. I les potències internacionals, en funció dels seus interessos estratègics, i no pas perquè els importés el més mínim ni els drets de les persones afectades ni l’estricte compliment d’una legislació internacional ni la creença en uns principis ètics, es posicionaven en un o altre sentit. Els mateixos arguments que uns i altres donaven a Kosovo, ara s’intercanvien de mans a Abkhàzia. I la solució era tan simple com la d’acceptar aquell principi de “val més sols que mal avinguts”.
Arreu del món, quan es plantegen conflictes internacionals, de forma absolutament deshonesta la majoria dels dirigents polítics prenen partit en funció d’uns interessos concrets. I donat que un dels interessos es mantenir la integritat dels Estats, si més no perquè qui més qui menys tothom té els seus conflictes a casa seva, aleshores s’enroquen buscant solucions que es basin en la forçosa convivència de les parts contendents dins d’un mateix Estat. I és aleshores quan apareixen persones com Martti Ahtisaari, actuant de mediadors més amb el cap que amb cor o les entranyes, i que advoca per un partir peres.
És d’una elementalitat gaire bé infantil concloure que, si dos pobles tenen problemes per conviure plegats, val més que se separin. Per això dic que no veig massa mèrits en la figura de Martti Ahtisaari. Però està clar, aquesta mateixa figura, al costat de sàtrapes criminals com els que dominen la majoria dels Estats que prefereixen mantenir oberts els conflictes abans que acceptar reconèixer els drets individuals i col·lectius dels pobles, o sobretot abans que reconèixer que els Estats són realitats administratives només útils i viables si són acceptades voluntàriament pels seus integrants, realment es mereix tot un Premi Nobel de la Pau. Sense massa mèrits, però sobradament merescut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada