Estem en període d’elaboració de pressupostos, tant pel que fa a l’Estat com pel que fa a Catalunya. Un tema complex per als qui no en som experts, però que no sembla que els teòricament entesos s’ho prenguin massa seriosament. Deixo de banda els qualificatius dialèctics que hi poden atribuir els respectius governs i les respectives oposicions, perquè mani qui mani els discursos parlamentaris semblen copiats: sempre per uns els pressupostos són especialment pensats per a afrontar els reptes del moment, que ara vol dir la crisi, i pels altres són inadequats i acabaran d’agreujar la situació.
Recordo, a tall d’anècdota, una vegada en què essent regidor de l’Ajuntament de Vic vaig presentar una esmena ínfima als pressupostos municipals que va ser rebutjada per l’equip de govern al·legant que allò els desquadraria els números; però va resultar que en el darrer moment l’interventor municipal va detectar un error en els comptes proposats, que per a arreglar-lo implicava uns canvis mil vegades superiors a la meva proposta d’esmena. I no hi va haver cap problema per a reajustar tot el pressupost, al cap de poc tornàvem a tenir una proposta de pressupost ben tancada.
I és que amb els número s’hi poden fer tota mena de floritures. D’una banda, tant a nivell espanyol com a nivell català s’elaboren uns pressupostos sense saber com serà el nou finançament; o potser sabent, encara que no ho vulguin confessar públicament, que serà molt semblant a l’actual. De l’altra, juguen amb la flexibilitat que els dóna haver de preveure les partides dels ingressos que en bona mesura dependran de l’evolució econòmica; i aquí tots els experts independents posen el crit al cel perquè ambdues administracions, per tal que els quadri el pressupost, han inflat interessadament les previsions d’ingressos. I el mateix, però a la inversa, han fet amb les despeses: es preveu una contenció en la despesa corrent, que tothom sap que després es veurà àmpliament superada. Per tant, el dèficit, molt més enllà del que ja tenen previst, pot ser descomunal. Però es refien de la dita que qui dies passa, anys empeny.
Però tenen encara un altre recurs, que és tot un as a la màniga: la no execució del pressupost aprovat. Del pressupost del 2007, l’Estat va deixar d’executar uns 500 milions d’euros d’inversió previstos a Catalunya. Aquest any, portem percentatges d’inversió executada també molt baixos en alguns camps, i ja estem arribant a finals d’any. A tall d’exemple, el Departament de Treball de la Generalitat, que en un període de crisi com el que vivim s’hauria de veure desbordat, ha invertit a hores d’ara encara no el 40% del pressupost que tenia assignat!
Així és fàcil fer els números. Inflem o desinflem les partides del pressupost, per tal que els números encaixin i donin l’aparença de presentar un pressupost ideal (baixen els ingressos i pugen les despeses, però tot quadra!). I al capdavall, sempre s’és a temps de no executar el que s’havia pressupostat, i evitar així un dèficit que podria ser escandalós.
Recordo, a tall d’anècdota, una vegada en què essent regidor de l’Ajuntament de Vic vaig presentar una esmena ínfima als pressupostos municipals que va ser rebutjada per l’equip de govern al·legant que allò els desquadraria els números; però va resultar que en el darrer moment l’interventor municipal va detectar un error en els comptes proposats, que per a arreglar-lo implicava uns canvis mil vegades superiors a la meva proposta d’esmena. I no hi va haver cap problema per a reajustar tot el pressupost, al cap de poc tornàvem a tenir una proposta de pressupost ben tancada.
I és que amb els número s’hi poden fer tota mena de floritures. D’una banda, tant a nivell espanyol com a nivell català s’elaboren uns pressupostos sense saber com serà el nou finançament; o potser sabent, encara que no ho vulguin confessar públicament, que serà molt semblant a l’actual. De l’altra, juguen amb la flexibilitat que els dóna haver de preveure les partides dels ingressos que en bona mesura dependran de l’evolució econòmica; i aquí tots els experts independents posen el crit al cel perquè ambdues administracions, per tal que els quadri el pressupost, han inflat interessadament les previsions d’ingressos. I el mateix, però a la inversa, han fet amb les despeses: es preveu una contenció en la despesa corrent, que tothom sap que després es veurà àmpliament superada. Per tant, el dèficit, molt més enllà del que ja tenen previst, pot ser descomunal. Però es refien de la dita que qui dies passa, anys empeny.
Però tenen encara un altre recurs, que és tot un as a la màniga: la no execució del pressupost aprovat. Del pressupost del 2007, l’Estat va deixar d’executar uns 500 milions d’euros d’inversió previstos a Catalunya. Aquest any, portem percentatges d’inversió executada també molt baixos en alguns camps, i ja estem arribant a finals d’any. A tall d’exemple, el Departament de Treball de la Generalitat, que en un període de crisi com el que vivim s’hauria de veure desbordat, ha invertit a hores d’ara encara no el 40% del pressupost que tenia assignat!
Així és fàcil fer els números. Inflem o desinflem les partides del pressupost, per tal que els números encaixin i donin l’aparença de presentar un pressupost ideal (baixen els ingressos i pugen les despeses, però tot quadra!). I al capdavall, sempre s’és a temps de no executar el que s’havia pressupostat, i evitar així un dèficit que podria ser escandalós.
1 comentari:
El que és escandalós, és no fer les inversions pressupostades.
Bona reflexió.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada