Finalment, el jutge Garzón ha tirat la tovallola, i s’ha inhibit del cas que ell mateix havia obert sobre les desaparicions i crims del franquisme. Tot una gerra d’aigua freda per a les associacions i entitats vinculades amb la memòria històrica que pretenien que es restituís la memòria de les víctimes de la dictadura, reconeixent-les almenys com a víctimes. La societat espanyola, excessivament vinculada i identificada amb el franquisme, podia sentir-se ferida per aquestes investigacions, i per això des del poder polític, judicial, militar i mediàtic han fet mans i mànigues per deixar les coses com estan, i els morts en l’oblit de les fosses comunes.
Coneixent l’historial del jutge Baltasar Garzón, el que sorprèn és que hi hagués algú que hagués confiat mínimament en les actuacions empreses, o que s’ho hagués pres seriosament. Era més que evident que es tractava d’un dels seus estirabots per ser present com a figura estel·lar als mitjans de comunicació. Avorrit i sense feina, devia pensar que podia ser una bona manera de passar el temps. I de fet, ell ja ha aconseguit el seu objectiu omplint primeres pàgines de la premsa i mantenint la seva imatge de justicier solitari.
Va sobtar que en un moment inicial de procés demanés els certificats de defunció del General Franco i d’altres membres de la banda terrorista; diuen que era un tràmit necessari per saber si podia imputar-los personalment o cridar-los a declarar. Però, el més sorprenent del cas és que el mateix jutge, en l’acte en el qual s’inhibeix en favor dels tribunals territorials, acaba afirmant quelcom que ens ha deixat bocabadats: Francisco Franco no té responsabilitats perquè ell ha comprovat, amb proves documentals a la mà, que és mort. De fet, el clown s’ha tret aquesta brillant argumentació de la màniga per evitar ser declarat imcompetent per a continuar amb la causa. És allò de dimitir per a no ser cessat.
Algú hauria de quantificar les hores i els diners esmerçades en causes perdudes, en la persecució d’ex dictadors (mai dels dictadors en exercici, o dels còmplices encara vius del Règim). La reparació històrica de les víctimes del franquisme, l’organització terrorista més cruel i salvatge del segle XX a l’Estat espanyol, és una qüestió estrictament política, com polítiques han estat les pressions perquè Garzón deixés el cas. Ho sabia ell abans d’iniciar el procés, com ho sabia l’Audiència Nacional que li ha parat els peus. Tot plegat una pallassada per deixar els terroristes a l’altar on es trobaven i les seves víctimes en l’oblit de les fosses comunes.
Coneixent l’historial del jutge Baltasar Garzón, el que sorprèn és que hi hagués algú que hagués confiat mínimament en les actuacions empreses, o que s’ho hagués pres seriosament. Era més que evident que es tractava d’un dels seus estirabots per ser present com a figura estel·lar als mitjans de comunicació. Avorrit i sense feina, devia pensar que podia ser una bona manera de passar el temps. I de fet, ell ja ha aconseguit el seu objectiu omplint primeres pàgines de la premsa i mantenint la seva imatge de justicier solitari.
Va sobtar que en un moment inicial de procés demanés els certificats de defunció del General Franco i d’altres membres de la banda terrorista; diuen que era un tràmit necessari per saber si podia imputar-los personalment o cridar-los a declarar. Però, el més sorprenent del cas és que el mateix jutge, en l’acte en el qual s’inhibeix en favor dels tribunals territorials, acaba afirmant quelcom que ens ha deixat bocabadats: Francisco Franco no té responsabilitats perquè ell ha comprovat, amb proves documentals a la mà, que és mort. De fet, el clown s’ha tret aquesta brillant argumentació de la màniga per evitar ser declarat imcompetent per a continuar amb la causa. És allò de dimitir per a no ser cessat.
Algú hauria de quantificar les hores i els diners esmerçades en causes perdudes, en la persecució d’ex dictadors (mai dels dictadors en exercici, o dels còmplices encara vius del Règim). La reparació històrica de les víctimes del franquisme, l’organització terrorista més cruel i salvatge del segle XX a l’Estat espanyol, és una qüestió estrictament política, com polítiques han estat les pressions perquè Garzón deixés el cas. Ho sabia ell abans d’iniciar el procés, com ho sabia l’Audiència Nacional que li ha parat els peus. Tot plegat una pallassada per deixar els terroristes a l’altar on es trobaven i les seves víctimes en l’oblit de les fosses comunes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada