Ha portat un cert enrenou un reportatge d’un tal Michael Reid al setmanari anglès The Economist, en el qual amb una manca absoluta de professionalitat i de rigor, es donava una visió esperpèntica de Catalunya. El periodista, acostumat a escriure en aquesta publicació sobre temes de l’Amèrica del Sud des de Londres mateix, es va dignar fer una visita de quatre dies a Catalunya entrevistant-se i fent cas de les informacions que li van semblar més escaients segons la seva manera de pensar, tot rebutjant la resta, per majoritàries que fossin. Res de nou; ja hi estem avesats.
Els grans mitjans de comunicació europeus o americans tenen les seves corresponsalies a Madrid, i des d’allà mateix fan les cròniques sobre Catalunya en base al que llegeixen a El Mundo, a l’ABC, a la Razón, i els més progressistes fins i tot a El País. I com a bons periodistes saben que no s’ha de contrastar mai una informació, no fos cas que esguerrés un titular, sinó acudir a les fonts que es preveu que acontentaran l’editor i, en certa manera, també el lector. No és d’estranyar, doncs, que apareguin cròniques i reportatges com els de Michael Reid, tan allunyats de la realitat que un es pregunti si realment és cert que aquest senyor va arribar a passar quatre dies a Catalunya. Costa de creure que algú aterri a El Prat, doni un volt per Barcelona, escolti la gent que passa pel carrer, miri els quioscs, entri a qualsevol establiment a comprar, es prengui una cervesa a qualsevol bar... i en tregui les conclusions que ell treia. I per gota que, a part de palpar la realitat del carrer, cerqui informació tant de tipus estadística i documental com d’opinió dels sectors més representatius del país és impossible que acabi escrivint el que va escriure.
Però bé. Això mateix és el que passa als mitjans de comunicació espanyols. Per ells, la realitat espanyola, i per tant també la catalana, és que només hi ha dues opcions possibles: la del nacionalisme espanyol més recalcitrant i conservador que representa el PP, i la del nacionalisme igualment recalcitrant i lleugerament maquillat que representa el PSOE. El que traduït a Catalunya podria representar el posicionament de l’Alícia Sánchez Camacho i la Montserrat Nebreda, deixant com a radicals els grups ultres de l’extrema dreta per una banda i el Govern d’Entesa i CIU per l’altra. Només cal veure la composició de les tertúlies televisives i radiofòniques.
Però és que, sovint, els mitjans de comunicació catalans fan el mateix joc. Un debat representatiu del país a dues bandes seria entre Govern d’Entesa i CiU; a tres bandes, seria entre socialistes, convergents i republicans; i només quan el debat fos a quatre bandes apareixeria un representant del sector que representen els populars, donant-los tot i així una representativitat molt superior a la que tenen en realitat. Però és habitual en els mitjans de comunicació catalans, tant públics com privats, veure com es dóna una representativitat inusitada als sectors que no representen més del tres per cent dels ciutadans del país, o es contraposa a parts iguals els que representen el 90% de la ciutadania enfront dels qui representen el 10% restant. No ens hem d’estranyar de res, doncs, si som nosaltres mateixos els qui comencem a tergiversar la realitat del país.
Els grans mitjans de comunicació europeus o americans tenen les seves corresponsalies a Madrid, i des d’allà mateix fan les cròniques sobre Catalunya en base al que llegeixen a El Mundo, a l’ABC, a la Razón, i els més progressistes fins i tot a El País. I com a bons periodistes saben que no s’ha de contrastar mai una informació, no fos cas que esguerrés un titular, sinó acudir a les fonts que es preveu que acontentaran l’editor i, en certa manera, també el lector. No és d’estranyar, doncs, que apareguin cròniques i reportatges com els de Michael Reid, tan allunyats de la realitat que un es pregunti si realment és cert que aquest senyor va arribar a passar quatre dies a Catalunya. Costa de creure que algú aterri a El Prat, doni un volt per Barcelona, escolti la gent que passa pel carrer, miri els quioscs, entri a qualsevol establiment a comprar, es prengui una cervesa a qualsevol bar... i en tregui les conclusions que ell treia. I per gota que, a part de palpar la realitat del carrer, cerqui informació tant de tipus estadística i documental com d’opinió dels sectors més representatius del país és impossible que acabi escrivint el que va escriure.
Però bé. Això mateix és el que passa als mitjans de comunicació espanyols. Per ells, la realitat espanyola, i per tant també la catalana, és que només hi ha dues opcions possibles: la del nacionalisme espanyol més recalcitrant i conservador que representa el PP, i la del nacionalisme igualment recalcitrant i lleugerament maquillat que representa el PSOE. El que traduït a Catalunya podria representar el posicionament de l’Alícia Sánchez Camacho i la Montserrat Nebreda, deixant com a radicals els grups ultres de l’extrema dreta per una banda i el Govern d’Entesa i CIU per l’altra. Només cal veure la composició de les tertúlies televisives i radiofòniques.
Però és que, sovint, els mitjans de comunicació catalans fan el mateix joc. Un debat representatiu del país a dues bandes seria entre Govern d’Entesa i CiU; a tres bandes, seria entre socialistes, convergents i republicans; i només quan el debat fos a quatre bandes apareixeria un representant del sector que representen els populars, donant-los tot i així una representativitat molt superior a la que tenen en realitat. Però és habitual en els mitjans de comunicació catalans, tant públics com privats, veure com es dóna una representativitat inusitada als sectors que no representen més del tres per cent dels ciutadans del país, o es contraposa a parts iguals els que representen el 90% de la ciutadania enfront dels qui representen el 10% restant. No ens hem d’estranyar de res, doncs, si som nosaltres mateixos els qui comencem a tergiversar la realitat del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada