A Catalunya, ja les tenim aquestes coses: tot d’una, com si fos per atzar, un petit gest o un petit comentari desencadena una iniciativa arrauxada de dimensions considerables. I molt meritòries. El problema és la gestió que se’n fa després. Portar uns milers de persones a fer sentir la veu dels catalans a la capital europea no ha estat una tasca fàcil, i l’èxit a hores d’ara ja es pot donar per assolit. Però, i ara què?
Qualsevol iniciativa que s’emprengui a Catalunya de caràcter nacionalista troba immediatament uns quants milers de persones que s’hi apunten. De fet, a tot arreu es repeteixen les mateixes cares. Si aquesta iniciativa no va més enllà d’una recollida de signatures o, molt esporàdicament, sortir a peu del carrer, ens podem acostar a la xifra dels 100 mil. Les 70.000 signatures recollides per la Plataforma pel Dret a Decidir, al llarg de més d’un any, i amb un desplegament impressionant i més que lloable, ja va ser tot un rècord. Però costa fer el següent pas, el que podria engrescar el conjunt de la societat catalana.
Els agents polítics, de partits però també de moviments, plataformes i associacions catalanistes, resten a l’aguait més pendents de veure quin protagonisme hi podran tenir que de sumar-s’hi amb un objectiu i una visió clara de país. Perquè no ens enganyem, enfront de l’actitud d’oposició frontal, i de menyspreu, dels nacionalistes espanyols, hi ha hagut un tímid posicionament favorable dels qui a priori semblaria que haurien d’haver-hi donat un suport incondicional. D’incondicional, res. Cap partit no va desplegar tota la seva maquinària per la campanya a favor del Dret a Decidir, com cap no ho ha fet per ser avui a Brussel·les. Amb l’excusa de salvaguardar la independència de la iniciativa, s’ha deixat que els seus impulsors anessin fent al seu aire. I només davant l’evidència que l’acció no serà un fracàs hom s’hi ha apuntat, sobretot quan s’ha pogut remarcar que uns hi són més que els altres.
Cap eurodiputat català va voler ser present, dijous passat, a la presentació de la iniciativa a la capital europea. I a Brussel·les no hi haurà, ni com a manifestants ni com a amfitrions, els màxims representants de les forces vives del país, i molt menys institucionals. Cal felicitar els impulsors i organitzadors de la manifestació d’avui, però queda el regust de pensar que haurà estat una iniciativa més, aïllada i puntual, de la qual difícilment es parlarà demà passat més enllà dels cercles nacionalistes de sempre.
Qualsevol iniciativa que s’emprengui a Catalunya de caràcter nacionalista troba immediatament uns quants milers de persones que s’hi apunten. De fet, a tot arreu es repeteixen les mateixes cares. Si aquesta iniciativa no va més enllà d’una recollida de signatures o, molt esporàdicament, sortir a peu del carrer, ens podem acostar a la xifra dels 100 mil. Les 70.000 signatures recollides per la Plataforma pel Dret a Decidir, al llarg de més d’un any, i amb un desplegament impressionant i més que lloable, ja va ser tot un rècord. Però costa fer el següent pas, el que podria engrescar el conjunt de la societat catalana.
Els agents polítics, de partits però també de moviments, plataformes i associacions catalanistes, resten a l’aguait més pendents de veure quin protagonisme hi podran tenir que de sumar-s’hi amb un objectiu i una visió clara de país. Perquè no ens enganyem, enfront de l’actitud d’oposició frontal, i de menyspreu, dels nacionalistes espanyols, hi ha hagut un tímid posicionament favorable dels qui a priori semblaria que haurien d’haver-hi donat un suport incondicional. D’incondicional, res. Cap partit no va desplegar tota la seva maquinària per la campanya a favor del Dret a Decidir, com cap no ho ha fet per ser avui a Brussel·les. Amb l’excusa de salvaguardar la independència de la iniciativa, s’ha deixat que els seus impulsors anessin fent al seu aire. I només davant l’evidència que l’acció no serà un fracàs hom s’hi ha apuntat, sobretot quan s’ha pogut remarcar que uns hi són més que els altres.
Cap eurodiputat català va voler ser present, dijous passat, a la presentació de la iniciativa a la capital europea. I a Brussel·les no hi haurà, ni com a manifestants ni com a amfitrions, els màxims representants de les forces vives del país, i molt menys institucionals. Cal felicitar els impulsors i organitzadors de la manifestació d’avui, però queda el regust de pensar que haurà estat una iniciativa més, aïllada i puntual, de la qual difícilment es parlarà demà passat més enllà dels cercles nacionalistes de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada