Quan un equip goleja l’adversari, hom pot remarcar tant els mèrits del guanyador com els desmèrits del perdedor. Jo no sé si les ensarronades que una i altra vegada ens està clavant el Govern espanyol són atribuïbles del tot a la seva habilitat o si hi ha també una voluntat de deixar-nos ensarronar. L’acord que presentaven ahir, somrients, la Ministra de Foment i l’Alcalde de Barcelona està a mig camí de l’ensarronada i la presa de pèl. Amb bones paraules, el Govern espanyol ens diu que l’estació del TGV de la Sagrera haurà d’anar a càrrec nostre, i l’Hereu li riu la gràcia, i se li mostra profundament agraït.
Fa ben poques setmanes que el Govern espanyol i el català presentaven eufòrics i exultants un acord, a través del qual el Govern espanyol es comprometia (només es comprometia, que ja sabem què vol dir això venint del Zapatero) a pagar els endarreriments del deute pendent en aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Ja llavors, els nostres polítics es van mostrar profundament agraïts per la generositat d’un Govern espanyol que semblava disposat a pagar el que devia, quan l’única cosa positiva de l’acord era que, com a mínim, es fixava el destí d’aquestes inversions pendents. Bé, doncs, l’acord d’ahir representa que l’Estat en lloc de pagar l’estació de la Sagrera al marge d’aquest deute pendent, ho carrega en aquest mateix compte de manera que hauran de deixar de fer algunes de les inversions previstes en l’acord anterior.
Per tant, l’estació de la Sagrera al Govern espanyol no li costarà ni un duro, perquè al final anirà a càrrec nostre; a càrrec d’uns diners que encara no tenim però que ja ens pertocaven per llei. Em costa de creure que la jugada hagi estat possible gràcies a l’habilitat ensarronadora de la Ministra Magdalena Àlvarez; més aviat pensaria que és degut a la nostra capacitat de deixar-nos ensarronar. L’Hereu ho presentava com tot un èxit perquè sap que si s’hagués encallat l’obra hauria perjudicat molt la seva imatge; el PSC-PSOE des de la perspectiva espanyola no pot sinó mostrar-se molt satisfet perquè l’obra els surt gratis; i els socis de Govern, dòcils i disciplinats, dient bajanades com que el fet de carregar-ho a compte de les inversions previstes no aniria en detriment de cap dels projectes pactats dies enrere, o que la bossa ja és prou gran per a fer-li encabir tot.
Cornuts, pagar el beure i agraïts, encara
Fa ben poques setmanes que el Govern espanyol i el català presentaven eufòrics i exultants un acord, a través del qual el Govern espanyol es comprometia (només es comprometia, que ja sabem què vol dir això venint del Zapatero) a pagar els endarreriments del deute pendent en aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Ja llavors, els nostres polítics es van mostrar profundament agraïts per la generositat d’un Govern espanyol que semblava disposat a pagar el que devia, quan l’única cosa positiva de l’acord era que, com a mínim, es fixava el destí d’aquestes inversions pendents. Bé, doncs, l’acord d’ahir representa que l’Estat en lloc de pagar l’estació de la Sagrera al marge d’aquest deute pendent, ho carrega en aquest mateix compte de manera que hauran de deixar de fer algunes de les inversions previstes en l’acord anterior.
Per tant, l’estació de la Sagrera al Govern espanyol no li costarà ni un duro, perquè al final anirà a càrrec nostre; a càrrec d’uns diners que encara no tenim però que ja ens pertocaven per llei. Em costa de creure que la jugada hagi estat possible gràcies a l’habilitat ensarronadora de la Ministra Magdalena Àlvarez; més aviat pensaria que és degut a la nostra capacitat de deixar-nos ensarronar. L’Hereu ho presentava com tot un èxit perquè sap que si s’hagués encallat l’obra hauria perjudicat molt la seva imatge; el PSC-PSOE des de la perspectiva espanyola no pot sinó mostrar-se molt satisfet perquè l’obra els surt gratis; i els socis de Govern, dòcils i disciplinats, dient bajanades com que el fet de carregar-ho a compte de les inversions previstes no aniria en detriment de cap dels projectes pactats dies enrere, o que la bossa ja és prou gran per a fer-li encabir tot.
Cornuts, pagar el beure i agraïts, encara
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada