En el darrer Festival Internacional de Cinema de Berlín, La Berlinale, va sorprendre la pel·lícula “La teta asustada”, de Claudia Llosa, que se’n va endur el màxim guardó, L’Ós d’or. No és rar en el món del cinema que pel·lícules de directors pràcticament desconeguts, amb molt poca obra realitzada, assoleixin èxits espectaculars com aquest. En el cas de la directora peruana no era ben bé una opera prima, perquè fa dos anys ja havia presentat "Madeinusa", un altre film també ambientat en la cultura andina. Probablement, aquí se li ha donat més relleu perquè la cineasta Claudia Llosa està afincada a Catalunya i la seva pel·lícula ha rebut subvencions de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, el fet de tocar un tema centrat i ambientat en la cultura indígena del Perú, relacionant-lo amb els episodis de violència de tan sols fa unes dècades, també ha despertat l’interès de la crítica catalana.
Vist des d’aquí, i a partir de les informacions aparegudes a la premsa catalana i en general l’europea, hom podria pensar que es tracta d’una visió de la cultura autòctona peruana narrada per ells mateixos. És la pel·lícula que ens han venut. I és també l’esbiaix a què ja estem acostumats. Hom podria arribar a confondre la visió que ha donat del seu país la directora peruana, tant en aquesta segona pel·lícula com en la primera, amb el Perú hereu de la cultura Inca i de tota la diversitat de pobles andins. Actualment, hi ha registrades al Perú una cinquantena de llengües vives, i una vintena més de desaparegudes recentment o que estan pràcticament extingides. Oficialment, però, des de Lima i des de l’administració peruana es gestiona el país com si fos monolingüe, deixant la seva diversitat cultural i lingüística com una rèmora del passat que val més oblidar i que és menystinguda com a exponent d’un món salvatge, inculte i mesquí. I aquesta és la visió que, segons fonts directes més representatives dels pobles andins, ha donat la directora Claudia Llosa.
Només cal veure com és tractada la directora en els fòrums indigenistes del país, on és vista com la “pija” de la capital, limenya, que explota de cara enfora una visió de les cultures andines que va més enllà del paternalisme per caure directament en actituds racistes. Segons aquestes mateixes fonts indigenistes (SERVINDI, per exemple), Claudia Llosa s’inventa o manipula algunes de les tradicions ancestrals d’aquests pobles. Presenta, així, una imatge distorsionada de la realitat d’uns pobles que intenten sobreviure amenaçats constantment per una cultura dominant, sobrevinguda, que no reconeix ni tan sols la seva existència i que cedeix fàcilment les seves terres a les companyies multinacionals que volen explotar-les.
No entro a valorar, lògicament, la pel·lícula en sí, sinó el risc que correm de deixar-nos seduir per la pel·lícula que ens venen al cinema i als mitjans de comunicació.
Vist des d’aquí, i a partir de les informacions aparegudes a la premsa catalana i en general l’europea, hom podria pensar que es tracta d’una visió de la cultura autòctona peruana narrada per ells mateixos. És la pel·lícula que ens han venut. I és també l’esbiaix a què ja estem acostumats. Hom podria arribar a confondre la visió que ha donat del seu país la directora peruana, tant en aquesta segona pel·lícula com en la primera, amb el Perú hereu de la cultura Inca i de tota la diversitat de pobles andins. Actualment, hi ha registrades al Perú una cinquantena de llengües vives, i una vintena més de desaparegudes recentment o que estan pràcticament extingides. Oficialment, però, des de Lima i des de l’administració peruana es gestiona el país com si fos monolingüe, deixant la seva diversitat cultural i lingüística com una rèmora del passat que val més oblidar i que és menystinguda com a exponent d’un món salvatge, inculte i mesquí. I aquesta és la visió que, segons fonts directes més representatives dels pobles andins, ha donat la directora Claudia Llosa.
Només cal veure com és tractada la directora en els fòrums indigenistes del país, on és vista com la “pija” de la capital, limenya, que explota de cara enfora una visió de les cultures andines que va més enllà del paternalisme per caure directament en actituds racistes. Segons aquestes mateixes fonts indigenistes (SERVINDI, per exemple), Claudia Llosa s’inventa o manipula algunes de les tradicions ancestrals d’aquests pobles. Presenta, així, una imatge distorsionada de la realitat d’uns pobles que intenten sobreviure amenaçats constantment per una cultura dominant, sobrevinguda, que no reconeix ni tan sols la seva existència i que cedeix fàcilment les seves terres a les companyies multinacionals que volen explotar-les.
No entro a valorar, lògicament, la pel·lícula en sí, sinó el risc que correm de deixar-nos seduir per la pel·lícula que ens venen al cinema i als mitjans de comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada