Pel proper 19 de març hi ha convocada una vaga de l’ensenyament públic en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat. És molt probable que la vaga tingui una incidència relativa perquè el professorat està més que cremat no només amb el Govern, sinó també amb els sindicats. De raons per fer una vaga n’hi ha moltes, i potser no tots els docents coincidirien en quina ha de ser la motivació bàsica. El descontentament és general, per motius diversos, però sobretot per la sensació de desgavell, d’improvisació i de manca de voluntat de prendre’s seriosament el tema de l’ensenyament.
La llista de greuges podria ser llarga: la Llei d’Educació, que esmenen els propis partits del Govern, sense que s’aclareixin entre ells; una retallada general pel que fa als recursos i a les dotacions de les escoles, de manera que estem quedant a la cua a nivell de l’Estat espanyol; canvis d’orientació constants, provatures i proves pilot que no arriben mai a bon port; propostes de nou calendari sense tenir clar quins objectius el motiven i com es resoldran els inconvenients que comporta, perquè no s’ha consultat la comunitat educativa; i ara només ens faltava la proposta de fer hores extres per evitar contractar nous professors, una mesura pròpia d’un Govern estrictament de dretes, que primer s’anuncia, després es desmenteix i finalment es desmenteix el desmentiment, i es deixa com un amenaça pendent per al curs que ve.
Sort n’hi ha que l’ensenyament funciona relativament bé, malgrat l’existència d’un Departament d’Educació. Els mestres ja estan acostumats a suplir amb enginy i iniciativa les mancances estructurals, d’equipaments i de personal que hom hauria d’esperar que resolgués l’Administració. I les constants anades i vingudes, propostes i contrapropostes del Conseller Maragall són vistes més com una nosa i un entrebanc per a la tasca educativa que com a iniciatives de govern per a millorar la qualitat de l’ensenyament. No es censuren tant les propostes en si, que com a tals analitzades amb rigor i consensuades amb la comunitat educativa fins i tot podrien ser prou positives, sinó la seva forma anàrquica de presentar-les, el seu desvari permanent, i aquesta sensació general que en qualsevol moment pot aparèixer una nova maragallada.
La llista de greuges podria ser llarga: la Llei d’Educació, que esmenen els propis partits del Govern, sense que s’aclareixin entre ells; una retallada general pel que fa als recursos i a les dotacions de les escoles, de manera que estem quedant a la cua a nivell de l’Estat espanyol; canvis d’orientació constants, provatures i proves pilot que no arriben mai a bon port; propostes de nou calendari sense tenir clar quins objectius el motiven i com es resoldran els inconvenients que comporta, perquè no s’ha consultat la comunitat educativa; i ara només ens faltava la proposta de fer hores extres per evitar contractar nous professors, una mesura pròpia d’un Govern estrictament de dretes, que primer s’anuncia, després es desmenteix i finalment es desmenteix el desmentiment, i es deixa com un amenaça pendent per al curs que ve.
Sort n’hi ha que l’ensenyament funciona relativament bé, malgrat l’existència d’un Departament d’Educació. Els mestres ja estan acostumats a suplir amb enginy i iniciativa les mancances estructurals, d’equipaments i de personal que hom hauria d’esperar que resolgués l’Administració. I les constants anades i vingudes, propostes i contrapropostes del Conseller Maragall són vistes més com una nosa i un entrebanc per a la tasca educativa que com a iniciatives de govern per a millorar la qualitat de l’ensenyament. No es censuren tant les propostes en si, que com a tals analitzades amb rigor i consensuades amb la comunitat educativa fins i tot podrien ser prou positives, sinó la seva forma anàrquica de presentar-les, el seu desvari permanent, i aquesta sensació general que en qualsevol moment pot aparèixer una nova maragallada.
1 comentari:
Estic completament d'acord amb el teu comentari. Precisament en el meu bloc vaig escriure un comentari referent a les "maragallades" que ens hem acostumat a sentir molts matins a través de la ràdio, televisió o qualsevol altre tipus de premsa. Que els mateixos professionals de l'educació ens haguem d'informar a través de la premsa de qüestions que ens poden afectar directament és inacceptable.
També estic d'acord en el fet que molts de nosaltres estem descontents, no només amb el govern, sinó també amb els sindicats.
Malauradament, els perjudicats són sempre els nens i nenes catalans.
Publica un comentari a l'entrada