Un cert enrenou ha portat el nomenament d’Ignasi Guardans, de CiU, com a director de l'Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals depenent del Ministeri de Cultura. Les reaccions reprovadores o de suport que s’han produït, però, no tenen gaire res a veure ni amb l’encert o desencert del nomenament ni amb el fet que un Govern incorpori militants d’altres partits, sobretot quan es tracta de càrrecs i funcions especialitzades. En el rerefons de tot plegat no hi ha sinó la voluntat de premiar la dissidència, i crear malestar, en el partit adversari; dit d’altra manera, si Ignasi Guardans no hagués reaccionat tan malament a la decisió de CiU de no fer-lo repetir com a eurodiputat, no hauria tingut aquesta oferta del Ministeri de Cultura.
A l’escena internacional, no són rars els casos en què el partit guanyador d’unes eleccions incorpora en el seu govern polítics d’altres formacions polítiques, de les quals no n’espera ni en necessita aritmèticament el suport parlamentari. Tenim els casos recents d’Obama i de Sarkozy, però també en tenim exemples a casa nostra: recordar, per exemple, el nomenament per part d’un Govern convergent del socialista Jaume Sobrequés com a Director del Museu d’Història de Catalunya, o el cas de Ricard Lobo, militant de CDC, que va exercir com a director del Diari Oficial de la Generalitat fins l’any 2005. El que ens hauria de resultar més xocant és que un Govern prioritzi la militància i les fidelitats personals per sobre de la capacitació i l’eficàcia de la persona que ha d’ocupar un determinat càrrec, especialment quan es tracta de funcions amb un marcat caràcter tècnic o especialitzat.
Ara bé. El que té d’especial el nomenament d’Ignasi Guardans al capdavant de l’Institut de Cinematografia i les Arts visuals no és el fet que un militant de CDC ocupi un càrrec en un Govern socialista, sinó que es produeixi justament ara abans d’acabar el seu mandat com a eurodiputat, a dos mesos d’unes eleccions europees de les quals ell n’ha estat exclòs pel seu propi partit. Cal suposar que ell és perfectament conscient que no ha estat escollit per les seves capacitats personals i coneixements sobre el tema, que no poso en dubte, sinó pel seu enfrontament amb la direcció de CiU.
A l’escena internacional, no són rars els casos en què el partit guanyador d’unes eleccions incorpora en el seu govern polítics d’altres formacions polítiques, de les quals no n’espera ni en necessita aritmèticament el suport parlamentari. Tenim els casos recents d’Obama i de Sarkozy, però també en tenim exemples a casa nostra: recordar, per exemple, el nomenament per part d’un Govern convergent del socialista Jaume Sobrequés com a Director del Museu d’Història de Catalunya, o el cas de Ricard Lobo, militant de CDC, que va exercir com a director del Diari Oficial de la Generalitat fins l’any 2005. El que ens hauria de resultar més xocant és que un Govern prioritzi la militància i les fidelitats personals per sobre de la capacitació i l’eficàcia de la persona que ha d’ocupar un determinat càrrec, especialment quan es tracta de funcions amb un marcat caràcter tècnic o especialitzat.
Ara bé. El que té d’especial el nomenament d’Ignasi Guardans al capdavant de l’Institut de Cinematografia i les Arts visuals no és el fet que un militant de CDC ocupi un càrrec en un Govern socialista, sinó que es produeixi justament ara abans d’acabar el seu mandat com a eurodiputat, a dos mesos d’unes eleccions europees de les quals ell n’ha estat exclòs pel seu propi partit. Cal suposar que ell és perfectament conscient que no ha estat escollit per les seves capacitats personals i coneixements sobre el tema, que no poso en dubte, sinó pel seu enfrontament amb la direcció de CiU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada