Pàgines

diumenge, 17 de maig de 2009

De victòria en victòria fins a la derrota final

Ja sé que a vegades es pot caure en un pessimisme excessiu, però és que amb el panorama que tenim no sé si hi ha gaire espai per a l’optimisme. I com ja he dit en altres ocasions, un dels nostres problemes és la incapacitat per a analitzar degudament la realitat, amb un mínim de rigor i d’objectivitat. Ahir mateix llegia un article de Santiago Espot, de Catalunya Acció, que comença així: “Espanya trontolla. El cop que ha rebut és d’aquells que fan época i sembla que els fonaments de l’Estat (que mai no han estat precisament massa sòlids) no resistiran gaire més. Amb un parell d’escridassades més a l’himne i al Borbó, els bascs i els catalans podrem dir al món Good bye Spain.”

Em va semblar fantàstica, i cal felicitar-ne els impulsors encara que hi hagi algun dels nostres dirigents cagadubtes que vulgui menystenir-ho, la xiulada del camp de Mestalla. Però bé, siguem conscients que allò va ser una anècdota; positiva, però només una anècdota. Com anècdota va ser, encara que a un altre nivell i igualment molt positiva, la manifestació de Brussel·les o algunes de les multitudinàries manifestacions organitzades en els darrers anys per una Plataforma pel Dret a Decidir, avui mig desfeta per desavinences internes. El fet de qualificar aquesta mena d’accions com a anècdotes no significa que no les valori, sinó simplement que voldria valorar-les en la seva justa mesura, precisament perquè no arribem il·lusòriament a la conclusió que “Espanya trontolla” o que tenim el "Zapatero sol contra les cordes". El que trontolla de veritat és el moviment sobiranista català capaç d’escindir-se fins a l’infinit, capaç de neutralitzar-se mútuament entre les diferents famílies o tendències, però sobretot incapaç de trobar uns mínims en comú per a treballar plegats per uns mateixos objectius. L’Espanya impertèrrita continua inalterable, com una piconadora que ho aplana tot al seu pas, no solament capaç de guanyar eleccions a base d’eliminar els adversaris servint-se de la justícia, d’incomplir impunement les lleis i fer mofa i befa dels catalans, sinó sobretot capaç de fer-ho sense que passi absolutament res de rellevant, tret d’alguna que altra anècdota que s’oblida tan fàcilment com ells obliden les seves promeses.

Però no. A casa nostra desbordem d’una mena d’optimisme entre ingenu i inconscient, i no sé si també irresponsable. Aquest article de Santiago Espot em recorda una altra anècdota, viscuda personalment, d’una entitat que en ple procés de redacció del que havia de ser la nova Constitució europea, amb un Giscard d'Estaing com a principal redactor, va organitzar una trobada de Nacions sense estat a l’illa de Sardenya. En aquella trobada, només hi va assistir un eurodiputat que era del SNP; la màxima representació del País Basc era un dirigent de segona fila del món abertzale en vies d’il·legalització; de Catalunya l’únic partit polític era una de les faccions d’Estat català; i la resta eren representants de la mateixa illa de Sardenya o d’altres nacions sense estat amb escàs o nul pes a Europa. Doncs bé, llegint les conclusions de la trobada de Sardenya en un to surrealista es venia a dir que a Europa hi havia dues grans iniciatives per a la configuració d’un nou marc constitucional europeu, i que al final haurien de confluir en un projecte comú. De fet, aquella trobada no va arribar ni a la categoria d’anècdota, però va servir per a alimentar falses expectatives i algun ego personal.