Pàgines

divendres, 12 de juny de 2009

Nova data de caducitat

Ja tenim una nova data límit per a tancar el tema del finançament, el 15 de juliol. N’han donades tantes, incomplertes totes, que una més no té cap mena de valor ni de sentit. Però aquesta vegada diuen que va de veres, més que res perquè el cansament i el fastig que de fa temps afecta la ciutadania també deu haver arribat als mateixos protagonistes d’aquesta història. El problema rau en què aquesta és una negociació on només una part té cartes per jugar, i per tant el desenllaç difícilment ens podrà ser favorable. Si el 15 de juliol no s’ha arribat a un acord, és a dir la Generalitat no s’ha doblegat als interessos de Madrid, es tancarà el procés negociador i tot continuarà com fins ara. I, aleshores, què?

Si no hagués estat per la tossuderia d’ERC fa temps que ja s’hauria signat un mal acord; a finals de desembre els socialistes catalans ja havien donat el seu vist-i-plau a la proposta espanyola. La por a perdre el Govern de la Generalitat ha fet que els socialistes hagin allargat el procés negociador, però posant com a premissa que el seu suport a Zapatero és inalterable. Saben que el President espanyol sacrificaria el Govern de la Generalitat, i els seus companys de partit a Catalunya, abans que trair les seves conviccions de nacionalista espanyol. És més, coincidint en això plenament amb el PP, abans es faria l’harakiri donant pas a una alternança de poder també a Espanya. Un acord excessivament favorable a Catalunya, que se cenyís per exemple al que marca l’Estatut, podria ser més perjudicial per a Zapatero, electoralment parlant, que si deixa en suspens les negociacions. Els socialistes catalans els tindrà sempre al seu costat, faci el que faci, i d’això se’n val. Per tant, el qui no té armes per jugar és la part catalana.

Republicans i convergents ja tenen assumit que el 15 de juliol ha de ser de “caixa o faixa”. I fins i tot anuncien que un no acord hauria de tenir conseqüències. Però aquestes coses no s’improvisen, i l’erràtica política d’Esquerra fent la gara-gara als socialistes i mantenint una actitud de permanent hostilitat amb qui hauria de ser el seu aliat natural, farà que l’endemà del 15 de juliol no passi res. Igual com en la prevista sentència del Constitucional, que el PSOE podria aprofitar l’ocasió per a treure definitivament a la llum, hi haurà un picada de peus, declaracions i fins i tot la convocatòria d’una manifestació, però poca cosa més. La reiterada negativa de republicans i convergents a adoptar una posició de país en les qüestions essencials ens deixa orfes de lideratge i desarmats davant les agressions que continuarem patint, sense capacitat de resposta. Zapatero ho sap i se’n val.