Pàgines

dissabte, 4 de juliol de 2009

De quina xifra estem parlant?

Joan Puigcercós insta el Govern a marcar un xifra concreta per a poder visualitzar el que consideraria un bon acord de finançament. Des del mes d’agost de l’any passat que hi ha gent que està reclamant aclarir què entenem per un bon finançament, i per tant saber quina és la xifra mínima que es podria donar com a bona. El Govern de la Generalitat, i per tant també Esquerra, no solament s’ha negat sempre a donar cap xifra, sinó que ha blasmat els qui ho han fet. I més aviat s’ha insistit que és més important el model que la xifra resultant.

L’argument de Joan Puigcercós és molt clar: donar una xifra del que s’espera d’aquest nou finançament orientaria la ciutadania. L’hauria orientada ara fa un any quan els partits catalans, amb el Govern al capdavant, havien d’haver presentat la seva proposta a la ciutadania, clara i precisa. S’ha preferit sempre moure’s amb vaguetats, parlar de lleugers acostaments o de distàncies encara insalvables, però no concretar mai quina és la reclamació de la Generalitat en base a l’Estatut ni quina és la proposta que els ha fet el Govern espanyol. Es pot argumentar que aquestes coses s’han de fer amb discreció, que marcar un llistó de mínims equival també a marcar un llistó de màxims, que no s’han d’ensenyar les cartes a l’adversari... En realitat, a qui no es volen ensenyar les cartes és a la ciutadania, perquè fonamentalment el que interessa és deixar la porta oberta a signar qualsevol mena de pacte, per al qual segur que trobarien mil i una justificacions. La frase de “ha estat el millor dels acords possibles” resultaria inexplicable si tinguéssim una xifra prèvia molt allunyada de la xifra finalment obtinguda.

Aquest frau que es fa a la ciutadania, amagant-li les claus de la negociació per a poder-ne justificar després el resultat, és el mateix que es fa en altres àmbits quan no es vol precisar què no estarem disposats a acceptar, per exemple, de la retallada del Constitucional. I sobretot, quan els partits catalans, tots, es neguen a avançar quina serà la seva postura davant d’un no acord o d’un mal acord, o davant una sentència inacceptable del Tribunal Constitucional. Prefereixen no comprometre’s amb la ciutadania, i a darrera hora improvisar una reacció més orientada a justificar-se ells mateixos que a donar una resposta de país.