Pàgines

divendres, 10 de juliol de 2009

Finançament: Ni model ni xifres

Tot sembla indicar que s’està preparant el terreny per poder presentar la setmana que ve, o l’altra, un acord definitiu de finançament. De fet, és la mateixa sensació que hi havia a finals d’any, quan tothom parlava d’un gir en positiu de l’actitud del Govern espanyol, d’un avenç substancial, i llavors fins i tot amb la intervenció directa del President Montilla per a desencallar la negociació. S’anuncia una data que tenim a tocar, es diu que el Govern espanyol ha mogut fitxa encara que no del tot, i en definitiva es comença a preparar l’opinió pública per a presentar l’acord com un èxit rotund. Perquè la principal dificultat no serà ni el model ni la xifra, sinó la manera de fer creïble l’acord davant dels electors. I cadascú ha de mirar pels seus electors.

El Govern espanyol ho haurà d’explicar davant el conjunt de l’Estat negant en rodó el que des de Catalunya, des de la Generalitat, sempre s’ha dit que era condició indispensable. Els tècnics, d’una i altra banda, ja es cuidaran prou d’elaborar un acord final de difícil interpretació o, millor dit, d’interpretació múltiple perquè cadascú hi faci la seva i es pugui justificar davant dels seus. Però de l’altra, es buscarà la manera per a poder explicar un “sí, però no” que fàcilment es pot traduir amb “no, però sí”. Ens hem passat tot un any insistint en la idea que l’important no era la xifra sinó el model; més que res perquè donant una xifra prèvia és més fàcil de comprovar si l’acord hi arriba o no. I ara, de cop, ens vindran les presses per les xifres perquè han trobat la manera de disfressar-les: la gradualitat i la complementarietat. Un acord a la baixa, els primers anys, que servirà per a justificar-lo davant la resta de l’Estat, amb la promesa que amb els anys Catalunya hi sortirà guanyant, sempre comptant amb l’amnèsia dels catalans pel que fa als reiterats incompliments del Govern espanyol. I si fins ara només volíem parlar de model, ara ens oferiran un model que acontentarà la resta de l’Estat, però amb uns complements extres per a què els politics catalans puguin justificar la claudicació.

Com va passar a finals d’any, el principal escull no és ni el model ni les xifres, perquè els socialistes ja haurien firmat llavors quan deien que només faltaven “uns serrells” per polir, tant se val quin fos el model i la xifra donada. L’escull era d’una banda la negativa d’ERC a signar aquell acord, amb el conseqüent trencament del tripartit, i de l’altra la dificultat per part dels socialistes catalans de justificar-ho davant del seu electoral. Ara, l’estratègia de Zapatero ha tornat a guanyar i ha aconseguit un cansament tal que aquests obstacles poden ser més fàcilment salvables. Per si de cas, la direcció d’Esquerra ja s’ha desmarcat de la posició oficial del Govern del qual forma part, posant una xifra que se sap que no s’assolirà i rebaixant les expectatives per si, en el darrer moment, s’han d’estripar les cartes.