Pàgines

dimecres, 29 de juliol de 2009

Hem perdut la nostra caixeta

De cop i volta, empesos per no sé què o no sé qui, però segur que amb mans interessades al darrere, es va començar a parlar de la necessitat de fusionar “caixes d’estalvi”. La crisi en seria la causa fonamental, o bé l’excusa, com passa a moltes empreses que aprofiten l’ocasió per a treure’s personal del damunt, per facilitar deslocalitzacions, per reduir els drets dels treballadors, etc. No sé si cap de les entitats d’estalvi catalanes implicades en procesos de fusió tenia realment problemes de solvència; en tot cas, l’exercici del 2008 s’havia tancat amb baixades clares de beneficis, però, malgrat tot, encara amb beneficis. La crisi es pot superar en un, dos o tres anys, però el procés ja serà irreversible.

La impressió que dóna, vist des de la distància, és que la iniciativa va sorgir del poder econòmic central, del Banc d’Espanya i de l’interès de la Banca espanyola per tal de clarificar el panorama financer i tenir més camp per a córrer. Un interès compartit pels nacionalistes espanyols que hi veien la possibilitat d’homogeneïtzar el sistema, carregant-se el que s’ha anomenat model català de Caixes d’Estalvi. Hom ja s’imaginava fusionant caixes locals o provincials catalanes amb qualsevol altra de l’Estat, de manera que fonamentalment deixessin de ser Caixes d’àmbit nacional. Inicialment, la Generalitat va sortir en defensa d’aquest “model català”, però tot seguit s’ha apuntat a la iniciativa, encara que delimitant, de moment, les fusions al marc geogràfic de Catalunya.

Per als usuaris, la diferència entre els serveis que ens pot oferir una o altra entitat financera és ben minsa. És en la seva projecció global, inserida en un marc geogràfic que la defineix, que cada Caixa pot tenir una incidència especial i específica en el seu territori. L’interès, i per tant el valor específic, de la Caixa de Sabadell, de Manlleu, de Tarragona, de Terrassa, del Penedès, de Manresa, o de Girona, posem per cas, no està en el seu potencial econòmic pròpiament, sinó en el seu arrelament al territori. Per als usuaris, un cop desdibuixada aquesta personalitat que ens les feia sentir més properes, deixaran de tenir sentit si no poden competir amb els bancs o amb “la Caixa”. Però, per més que inicialment intentin preservar algun lligam amb el territori original, les grans perjudicades per aquestes fusions seran les comarques que perdran un dels elements dinamitzadors de la seva economia, a part del mecenatge local que hi exercien.