Pàgines

dilluns, 6 de juliol de 2009

Victimistes d’ells mateixos

Aquests darrers dies han sortir de les files socialistes, tradicionalment una gent molt disciplinada, veus discrepants i molt crítiques amb l’actitud del PSOE pel que fa al tema del finançament. I no han estat només personatges relativament apartats de l’activitat política com ara l’ex Conseller de Cultura Ferran Mascarell, sinó gent tan significada com el mateix José Zaragoza, gens suspecte de tenir vel·leïtats nacionalistes, o la Consellera de Justícia Montserrat Tura. A les files socialistes hi ha mala maror.

Quan eren a l’oposició, podien acusar alegrement CiU de practicar el victimisme, de veure fantasmes exteriors i amagar les seves deficiències com a governants carregant en els altres les seves responsabilitats. Els socialistes catalans han arribat al Govern de la Generalitat en el moment més dolç, amb el seu mateix partit governant a Madrid i amb dirigents que tant poden ser ministres espanyols com Consellers o President de la Generalitat. I a més, amb un Govern socialista a Espanya que prometia un model d’Estat de tendència federal i un President que personalment avalava la proposta d’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya. I resulta, que en unes condicions tan favorables que no tenen res a veure amb les que tenien els convergents, ara són els socialistes catalans els qui s’exclamen per la incomprensió i la manca de voluntat dels seus propis companys de partit. Han esdevingut víctimes d’una concepció d’Estat que ells mateixos han ajudat a crear.

La mala maror creada al si del Partit dels Socialistes de Catalunya té, a més, els seus carronyaires que comencen a ensenyar les dents per treure’n algun profit. Mentre es mantenen les dues grans tendències, la dels qui malgrat tot acabarien sempre ajupint el cap, prioritzant la fidelitat al partit abans que la fidelitat al país, i la dels qui consideren que la situació es fa insostenible, apareixen els qui veuen en la tempesta la seva oportunitat personal. El sector més espanyolista, fent l’anàlisi diametralment oposada, pretén responsabilitzar els actuals dirigents del PSC per una suposada deriva cap al nacionalisme. És una manera de fer-se sentir, sobretot davant dels seus superiors a Madrid, per tal que els deixin sortir a la foto. En el seu moment, Zapatero va optar per Montilla per considerar-lo un dels seus enfront del sector més catalanista, però no li costarà gens trair-lo i deixar-lo a l’estacada en benefici de subalterns encara més submisos.