Pàgines

divendres, 21 d’agost de 2009

Abans o després, tant se val

Potser perquè estan molt desvagats o mancats d’idees, però l’absurda polèmica que s’han inventat entre mitjans de comunicació i polítics sobre la conveniència o no de manifestar-se abans o després de la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, em sembla delirant. El dret a manifestar-se hi és prescindint de si algú ho considera una mesura preventiva o si ho veu com una forma d’expressar l'opinió sobre un fet o una sentència, i al marge de si pot ser més o menys inútil manifestar-se. I l’absurd arriba al seu summum quan hi ha qui pretén treure’n conclusions ideològiques segons si es pren una o altra opció.

Entenc que de respostes n’hi poden haver moltes i diverses, i no forçosament contradictòries, sempre que sapiguem veure quina és la línia divisòria entre la submssió i la dignitat nacional. Com ja he dit en més d’una ocasió, tots els partits catalans, inclosa ERC, van encetar el procés de reforma estatutària acceptant el marc constitucional vigent; tothom era conscient que no s’estava elaborant l’Estatut que es voldria per a Catalunya sinó aquell que encaixés dins dels paràmetres de la Constitució espanyola, i per tant acceptant les seves regles de joc. I entre aquestes regles de joc hi havia que la funció del Parlament de Catalunya es limitava a fer una proposta de Llei a les Corts Espanyoles, que l’Estatut no era una llei catalana sinó una llei espanyola, que el poble de Catalunya com a màxim tenia la potestat de rebutjar o d’acceptat l’Estatut aprovat per les Corts espanyoles en lloc de refrendar el text elaborat pel Parlament de Catalunya, i que al capdavall de tot el procés hi havia un Tribunal Constitucional amb la facultat d’invalidar el que cregués que no s’ajusta a la Carta Magna o fer-ne una interpretació restrictiva. I tot això es va acceptar d’entrada.
Per alguns, perquè com a espanyols no podien seguir cap altre procediment, i per altres perquè potser era una darrera oportunitat per veure fins a quin punt les aspiracions del poble de Catalunya podien tenir cabuda en aquest Estat espanyol i en aquest marc constitucional.

Per suposat que per als qui creuen que com a espanyols s’han de cenyir al marc legal que estableix la Constitució no té cap sentit manifestar-se ni abans ni després de la sentència del Tribunal Constitucional. Les sentències, si no es poden recórrer, s’han d’acatar i prou. Per tant, la primera gran línia divisòria al si de la societat catalana i especialment dels seus representants polítics estarà en l’actitud d’acatament o no de la sentència. Si el Govern de Catalunya i el Parlament fan acte d’acatament de la sentència, ja no hi ha res més a dir. I aquí sí que seria greu, des d’una perspectiva nacionalista, que Esquerra se sumés a aquest acte de submissió. Si acceptem i acatem les seves regles de joc, manifestar-se és d’una absurditat total. O pitjor encara, podria ser una forma de maquillar o dissimular la renúncia a defensar la sobirania nacional. L’important no serà sumar-se o no a una manifestació, sinó l’actitud d’acatament que puguin tenir les nostres institucions i els partits que les dirigeixen.

Tot i que el procés estatutari es va iniciar seguint les regles de joc constitucionals, ara seria el moment per part dels catalans de fer un acte d’afirmació nacional. Si amb l’esforç de limitar al marc constitucional les legítimes aspiracions de Catalunya, refrendades democràticament i per àmplia majoria per la ciutadania, tampoc tenen cabuda en aquest Estat espanyol, caldrà fer un pas endavant unilateral cap a la sobirania. No té cap sentit, o té el sentit de reconèixer la nostra espanyolitat, argumentar que el Tribunal Constitucional pot estar mediatitzat pels partits espanyols que n’han nomenat els seus membres, com deu passar arreu; ¿o és que acceptaríem les retallades de l’Estatut si ens garantissin que els membres del Tribunal Constitucional han actuat amb imparcialitat? Tampoc té sentit afirmar que un Tribunal no pot revocar Lleis aprovades per dos Parlaments i votades en referèndum, perquè això és el que estableix el marc legislatiu vigent
i ja ho sabíem abans de començar tot el procés.

Des de Catalunya es va proposar una fórmula per trobar un encaix dins d’Espanya. Si Espanya, a través de les seves institucions la rebutja, ens hem de sentit perfectament ligitimats per a buscar una altra sortida. Només algú que volgués manifestament enganyar i trair la ciutadania podria proposar com a resposta la ximpleria d’encetar un nou procés negociador, tant si aquest consistís en l’elaboració d’un nou Estatut com si consistís en la pretensió de reformar la Constitució. Els únics que poden reformar la Constitució són el PP i el PSOE, i en tot cas ho farien per fer més inviable l’encaix de les nostres aspiracions. Ens podem manifestar o no al carrer, si interpretem la sentència com un rebuig de les institucions espanyoles a acceptar-nos tal com som i tal com volem ser; i ho podem fer abans o després, tant se val, si ja donem per suposat que el Tribunal Constitucional retallarà l’Estatut o si simplement volem expressar la nostra voluntat de no permetre-hi cap retallada. Però les manifestacions seran sempre una qüestió menor, al costat de la decisió que prengui el Govern de Catalunya i el Parlament. I la qüestió és: ¿faran un acte d’acatament i de submissió (amb manifestacions o sense, tant se val), o faran un acte de sobirania?. Aquest serà el gran dilema; si acudim o no a una manifestació, o si ho fem abans o després de la sentència, és una pura anècdota.