Pàgines

dijous, 6 d’agost de 2009

Catalunya no encaixa en aquesta Constitució (IV)

Admetent que tot el procés de reforma estatutària es va posar en marxa dins dels paràmetres constitucionals, i que des d’una òptica nacionalista es podia concebre l’estratègia d’assajar un darrer intent per veure si Catalunya podia encaixa d’alguna manera dins d’aquesta Espanya constitucional o directament demostrar que l’encaix era impossible, no caldria ni esperar la sentència del Tribunal Constitucional per a concloure la inviabilitat de la iniciativa. Sense esperar que es pronunciï l’Alt Tribunal, des del Govern espanyol ja s’han negat a acceptar el que ells mateixos havien pactat, s’han permès d’incomplir la llei i han demostrat que no estan disposats a buscar cap encaix basat en el respecte a la nostra personalitat, sinó directament a encaixar-nos en el seu esquema constitucional.

Tot el debat sobre el finançament de Catalunya ha estat corromput d’entrada, perquè des d’una perspectiva catalana, legalista i si voleu també cosntitucionalista, no hi havia res a negociar. L’aplicació de les lleis no es negocia; i l’Estatut és un Llei que forma part de l’estructura constitucional. L’opció més coherent hauria estat, amb l’Estatut a la mà, exigir el compliment fil per randa de cadascun dels seus articles. Si el Govern espanyol no dóna per bona una Llei Orgànica com aquesta, fruit d’un pacte polític ja farcit de renúncies, és que no estem parlant de cenyir-nos a la legalitat vigent. Entrar a negociar sobre la validesa de la llei, de si s’ha de respectar parcialment o en un percentatge important, com han admès alguns dels signants del pacte pel nou finançament, és una barbaritat. La negociació del nou finançament, amb més o menys encert i amb més o menys renúncies, es va fer mentre es tramitava l’Estatut i es va concloure en donar per bo les Corts espanyoles l‘acord assolit entre Mas i Zapatero. Un cop aprovades, les lleis ja no es tornen a negociar, simplement es compleixen.

Podríem admetre que des de Catalunya, amb una renúncia més o menys convençuda o estratègica dels partits catalans, ja hi havia la intenció de trobar un encaix dins de l’Espanya Constitucional, però són els espanyols amb els seus incompliments i el no reconeixement de les lleis que permetien aquest encaix, els qui no hi estan interessats. Nosaltres per a poder-nos trobar mínimament còmodes dins de l’Estat espanyol acceptàvem moltes renúncies i haviem pactat una fórmula en forma de Llei orgànica, l’Estatut; però és l’Estat espanyol a través del Govern i del seu Tribunal Constitucional el que no accepta el pacte i exigeix que l’encaix es faci a base de deixar de ser el que som, a base de renunciar a la nostra personalitat nacional.

Hi renunciem, doncs?