Pàgines

dissabte, 29 d’agost de 2009

Cursos per a aturats, o el timo de l’estampeta

El missatge oficial és molt clar: el futur passa per la formació. La gent que, amb poca qualificació professional, es troba a l’atur cal que faci cursos de formació que li seran imprescindibles per a reinserir-se en el mercat laboral. Encara que alguna vegada s’ha volgut vendre la idea que, al capdavall, els titulats universitaris també tenen problemes per trobar feina i sovint s’han de conformar amb un lloc que no té res a veure amb la carrera que han estudiat, el cert és que les persones amb estudis tenen més possibilitats laborals, i a la llarga poden acabar treballant en temes relacionats amb la seva preparació acadèmica. El problema ve quan un treballador en situació d’atur es decideix a fer algun curs de formació.

En principi sembla que hi ha una àmplia oferta de cursos per a treballadors en atur, però quan un busca alguna especialitat en concret les possibilitats es redueixen dràsticament, no es fàcil trobar-ne a comarques, i menys si hom busca un curs presencial. Al final és molt probable que s’hagi de recórrer a cursos subvencionats, però organitzats per empreses, sindicats o patronals, en la modalitat de “a distància”. Un cop matriculat en un d’aquests cursos a distància resulta que el curs consisteix bàsicament en uns llibrets amb els continguts i un qüestionari o avaluació final amb unes preguntes elementals, de comprensió de text o de simple repetició del que es diu en els manuals. Amb una facilitat extraordinària, en poques setmanes i sense gaire esforç, hom pot acabar rebent un diploma que certifica haver seguit el curs; un diploma sense cap validesa acadèmica, però també sense cap credibilitat si la gent sap com es fan aquests cursos.

Es pot adduir que, si volen, si hi posen interès per la seva part, d’aquest cursos els treballadors també en prou treure algun profit. Naturalment, i si en lloc d’inscriure’s al curs s’hagués comprat els manuals pel seu compte, també. Però, sembla evident que aquests cursos serveixen per poca cosa més que per a distreure el personal... a part de ser una magnífica font de finançament de les entitats organitzadores; a càrrec de l’erari públic, és clar.