Durant aquest cap de setmana s’han produït diverses declaracions creuades entre dirigents d’Esquerra i de CiU en relació a l’impost de successions. Va començar Duran i Lleida reptant ERC a trencar la disciplina tripartita per tal d’aprovar conjuntament amb ells la reducció dràstica d’aquest impost; va respondre Puigcercós dient que 'ERC i CiU disposem de majoria suficient al Parlament per fer possible que les rendes mitjanes i baixes no hagin de seguir patint la sagnia de l'impost de successions' . Però tot seguit, tant els uns com els altres han començat a posar-se pals a les rodes i a fer veure que l’acord és inviable, naturalment per manca de voluntat de l’adversari.
És una tònica ja habitual en la política catalana. En molts temes, una entesa entre CiU i ERC permetria avançar ràpidament des d’una perspectiva nacional, però acaben prioritzant els interessos partidistes. Si perceben o creuen que l’adversari no secundarà la seva proposta gallardegen ells de proclamar el repte, convençuts que davant la negativa de l’oponent podran sortir reforçats amb la seva tesi que és l’”altre” el qui no vol sumar en un projecte de país. Però, tan bon punt l’adversari accepta el repte i es mostra disposat a fer un front comú, el proponent inicial es fa enrere o busca qualsevol excusa per a magnificar les desavinences o els matisos. La diferència radical en el tema de l’impost de successions, com en la majoria de temes de país, és entre ERC i el PSC; els republicans partidaris d’abolir-lo, almenys per a les rendes més baixes i mitjanes, mentre que els socialistes són partidaris de mantenir-lo o només fer-ne una rebaixa simbòlica. En canvi, les coincidències són molt més grans entre ERC i CiU, encara que hi ha el matís que els convergents farien més màniga ampla per a les rendes altes. Coincideixen en la reducció o anul·lació de l’impost que beneficiaria el 85% dels catalans, encara que difereixin en la resta. Una diferència mínima que els ve com anell al dit per a poder argumentar que l’acord no és possible, mantenint així la fidelitat i la servitud d’Esquerra amb els socialistes, amb els quals les discrepàncies teòriques són gaire bé totals.
Esquerra i CiU fins i tot coincideixen en mantenir aquesta mateixa estratègia de simular possibilitat d’acords, no tant amb la voluntat d’assolir-los com de posar en evidència l’adversari. Una estratègia de la qual se n’aprofiten els socialistes, per als quals, per exemple, la deriva sobiranista que observen en els convergents és un obstacle que els invalida com a alternativa de govern, com si no fossin sobiranistes els seus socis de Govern. No és d’estranyar, aleshores, que des de diversos sectors independentistes s’acabi donant la raó al PSC.
És una tònica ja habitual en la política catalana. En molts temes, una entesa entre CiU i ERC permetria avançar ràpidament des d’una perspectiva nacional, però acaben prioritzant els interessos partidistes. Si perceben o creuen que l’adversari no secundarà la seva proposta gallardegen ells de proclamar el repte, convençuts que davant la negativa de l’oponent podran sortir reforçats amb la seva tesi que és l’”altre” el qui no vol sumar en un projecte de país. Però, tan bon punt l’adversari accepta el repte i es mostra disposat a fer un front comú, el proponent inicial es fa enrere o busca qualsevol excusa per a magnificar les desavinences o els matisos. La diferència radical en el tema de l’impost de successions, com en la majoria de temes de país, és entre ERC i el PSC; els republicans partidaris d’abolir-lo, almenys per a les rendes més baixes i mitjanes, mentre que els socialistes són partidaris de mantenir-lo o només fer-ne una rebaixa simbòlica. En canvi, les coincidències són molt més grans entre ERC i CiU, encara que hi ha el matís que els convergents farien més màniga ampla per a les rendes altes. Coincideixen en la reducció o anul·lació de l’impost que beneficiaria el 85% dels catalans, encara que difereixin en la resta. Una diferència mínima que els ve com anell al dit per a poder argumentar que l’acord no és possible, mantenint així la fidelitat i la servitud d’Esquerra amb els socialistes, amb els quals les discrepàncies teòriques són gaire bé totals.
Esquerra i CiU fins i tot coincideixen en mantenir aquesta mateixa estratègia de simular possibilitat d’acords, no tant amb la voluntat d’assolir-los com de posar en evidència l’adversari. Una estratègia de la qual se n’aprofiten els socialistes, per als quals, per exemple, la deriva sobiranista que observen en els convergents és un obstacle que els invalida com a alternativa de govern, com si no fossin sobiranistes els seus socis de Govern. No és d’estranyar, aleshores, que des de diversos sectors independentistes s’acabi donant la raó al PSC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada