Pàgines

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Seguint les passes de Reagrupament i V

Està perfectament tipificat, en el món de l’empresa i de la gestió, el dirigent mediocre que, per la seva mateixa inseguretat, té por dels qui l’envolten i es busca col·laboradors encara més mediocres. De fet, té por de posar-se en evidència, que algun dels seus col·laboradors o subalterns li passi la mà per la cara i, per tant, que li prenguin el lloc. Molt diferent del directiu intel·ligent que es busca els millors col·laboradors perquè sap que entre tots faran un millor equip i es potenciaran mútuament. I, en tot cas, la competència interna encara els estimula més a excel·lir en la seva tasca. Una cosa semblant pot passar en política.

L’aparició de Reagrupament no ha de preocupar ningú de l’àmbit nacionalista. El que realment comptarà serà el nombre de diputats nacionalistes i, dins d’aquests el nombre d’independentistes, que disposarà el proper Parlament, i que, per tant, podran tenir una incidència real en el futur Govern i sobretot en el procés cap a la independència. Reagrupament neix perquè hi ha la percepció que ni ERC ni CiU estan cobrint adequadament les expectatives independentistes d’un sector de la població. Aleshores, es pot donar el cas que aquesta percepció sigui errònia o molt limitada, cosa que abocaria al fracàs la iniciativa de Carretero, o que realment la nova formació ocupi un espai polític que fins ara no tenia el referent adequat. I en aquest segon cas, pot resultar que tant ERC com CiU es mantinguin en les seves tessitures actuals, deixant aquest camp d’actuació a Reagrupament, o que facin un desplaçament ideològic cap a les seves propostes independentistes. En qualsevol cas, des de la perspectiva nacionalista, l’escenari més negatiu seria el del fracàs electoral de Reagrupament, perquè hauria suposat un malbaratament de recursos i d’energies, i molt probablement de cremar políticament persones molt útils per al país; a no ser que aquest fracàs fos degut a la reacció prèvia de les altres forces nacionalistes que haurien corregit a temps els errors comesos que deixaven tant d’espai a una nova formació política. L’escenari més positiu seria el d’una forta irrupció de Reagrupament que esperonés els altres grups polítics a aprofundir en una estratègia conjunta que ens portés a l’exercici del dret a decidir.

Aquests dies hem sentit veus remarcant que no els feia por Reagrupament, però ho argumentaven dient que no creien (o potser voldrien no creure) que tingués un resultat electoral que els afectés excessivament. És, com sempre, aquesta visió tancada i partidista de la política en què s’oblida l’interès del país, com si l’únic que ens hagués d’importar fos el resultat d’una formació política en concret, prescindint de la resta. La importància, l’èxit o el fracàs, de Reagrupament no s’hauria de mesurar només en funció dels seus resultats sinó del conjunt de les forces polítiques.