Pàgines

diumenge, 8 de novembre de 2009

Centrem-nos en el més important, i deixem-nos de ximpleries

Quan es dóna una situació de crisi, la recepta sembla molt clara: afrontem-la de forma directa i amb decisió, i sobretot sense perdre el temps en ximpleries. La política catalana viu una profunda crisi no pas perquè s’hagin destapat uns determinats casos de corrupció, dels quals ja se n’ocupa la Justícia, sinó perquè ningú es creu les explicacions que ens donen els partits; ni les que fan referència al desconeixement dels fets imputats, ni les que atribueixen els fets a errors o delictes unipersonals dels implicats, ni molt menys les que pretenen donar la impressió que s’està disposat a emprendre una veritable regeneració política. De fet, les mateixes explicacions que ens donen els polítics delaten el garbuix mental en què estan posats, i que lògicament no convenç en absolut els ciutadans.

Si hi ha hagut casos de corrupció, no caldria fer altra cosa que estirar del fil en la investigació i depurar totes les responsabilitats: les penals dels implicats en accions delictives, i les polítiques dels qui no han vetllat diligentment per la transparència del sistema i per la correcta aplicació dels diners públics. Però tothom és conscient que la crisi de desafecció política va molt més enllà, i per això es parla del finançament dels partits, de la llei electoral i, en general, del funcionament de les institucions. Aleshores, tothom es veu amb cor de fer proclames a tort i a dret en favor de la regeneració política, però advertint això sí que cal començar per allò que és més important, per allò que és essencial, i deixar-se de ximpleries. I en un mostra de la nul·la voluntat d’aquesta regeneració i transparència de la vida pública, cadascú defensa com a element clau i primordial aquell que millor li va als seus interessos partidistes, alhora que menysté i rebutja les propostes dels altres que li poden ser desfavorables.

La Llei electoral catalana és inviable, avui per avui, perquè els interessos dels dos grans partits, CiU i PSC, són contraposats: per als uns cal prioritzar el territori i per als altres la proporcionalitat estricta, no pas perquè creguin que és més just un o altre sistema, sinó perquè han calculat el que electoralment els sortiria més a compte. Uns clamen contra les donacions anònimes als partits i altres contra les condonacions de les entitats de crèdit, però cadascú en funció de si s’ha beneficiat d’un o altre recurs de finançament. Pensant en què les imputacions de cobrament de comissions en els afers urbanístics de Santa Coloma poden afectar a personatges significatius d’un determinat partit, el seu oponent posava al mateix sac la malversació de fons públics i el cobrament de comissions. Quan es parla de la necessitat de transparència política, des de CiU aprofiten per reclamar que la transparència comenci amb l’explicació dels inexplicables informes del Govern. I així aniríem fent un llarg etcètera, on cadascú reclama com a primordial allò que sap que pot perjudicar més als altres, mentre que minimitza el que l’afecta directament a ell. Fins i tot el PP, emmerdat fins al coll de casos de corrupció per totes bandes, tenia la barra de reclamar explicacions al President Montilla, amb el convenciment que, digués el que digués, res els seria suficient o satisfactori.

En definitiva, tots tenen la seva part de raó en atribuir als altres manca de transparència i de voluntat de regeneració de la política del país. Però el conjunt els posa a tots en el mateix bàndol dels qui creuen en la política com un modus vivendi, com una forma d’assolir i fer ús del poder, i en definitiva com una via per a fer realitat l’eslògan publicitari: “Visc de Catalunya”.