Pàgines

diumenge, 29 de novembre de 2009

Col•laboració al Bloc Gran del Sobiranisme

A partir d’aquesta setmana he iniciat una col·laboració setmanal al Bloc Gran del Sobiranisme. En uns moments en què la societat catalana sembla donar mostrar d’uns mínims d’unitat per a la defensa també d’uns mínims de dignitat per a Catalunya, el sobiranisme necessita aparcar la seva patològica lluita caïnita i avançar cap a visions més transversals i unitàries, on respectant les particularitats de cadascú i sense abandonar el necessari esperit crític es treballi per a un projecte comú. Reprodueixo, aquí, el primer article que hi he publicat:


ERC, fent diana amb un tret per la culata

Els qui amb una certa assiduïtat, i des d’una perspectiva independent, escrivim sobre l’actualitat política catalana podem passar fàcilment del derrotisme més decebedor a l’eufòria més injustificada. Sovint, tot depèn de la perspectiva des de la qual se’n faci l’anàlisi. Hi ha una sensació generalitzada que els nostres líders polítics s’aferren fàcilment al poder, i adeqüen totes les seves estratègies per a conservar-lo, o per assolir-lo quan no es té. En l’àmbit de l’independentisme, per exemple, la política erràtica d’Esquerra ha provocat no poques decepcions i moltes més desercions; encara que sembli incomprensible, quan tothom diu que el sentiment sobiranista està creixent arreu del país, resulta que les expectatives electorals d’Esquerra són, per dir-ho suau, més aviat a la baixa. Les raons que es donen per a blasmar la política seguida per l’actual direcció d’Esquerra no són fútils ni mancades de fonament.

Ara bé, vist a una certa distància, també s’ha de reconèixer que el país ha fet un canvi important en els darrers anys, i que un paper força decisiu hi ha tingut ERC. La impulsió del nou Estatut, tant se val quin hagi estat el resultat final, ha tret el país d’una atonia que no ens portava enlloc. El debat durant la seva elaboració, amb la posterior negociació a Madrid per arribar a un resultat que a més de deixar-nos insatisfets és qüestionat des de totes les esferes del poder espanyol, han posat de manifest la inviabilitat i l’esgotament del model autonomista. Però el fet que els socialistes catalans, amb Maragall al capdavant, abanderessin la reforma de l’Estatut que ara ens és qüestionat ha arrossegat els socialistes cap a posicions absolutament impensables uns anys enrere. Amb totes les discrepàncies i els recels que ens provoquen, el cert és que les paraules i els posicionaments de gent com el President Montilla o fins i tot de José Zaragoza, o editorials compartits també per La Vanguardia o El Periódico, incloses les adhesions de la Patronal catalana i dels sindicats, indiquen que la societat catalana, de forma majoritària, ha avançat en consciència nacional, ja sigui per a reivindicar un major autogovern o ja sigui per a avançar cap a una sobirania plena. I que ERC ha tingut un paper rellevant en aquesta evolució de la societat catalana, que a molts ens continua resultant insuficient, em sembla indiscutible.

El que resulta curiós, però, és que tot el panorama actual amb aquesta evolució dels sectors fins fa poc molt reticents a les reivindicacions catalanistes i amb l’eclosió dels moviments desacomplexadament sobiranistes, que s’ha concretat en el procés de consultes populars sobre la independència de Catalunya ha trastocat el plans d’Esquerra i convertit en paper mullat el seu full de ruta. En la Conferència Nacional d’ERC, d’ara fa dos anys, i en el Congrés que en va seguir, personalment vaig mostrar-me molt crític amb l’actual direcció, i en tots dos casos hi vaig presentar una bateria d’esmenes, perquè el full de ruta que s'hi marcava anava per un altre cantó. Segons les seves tesis, aprovades tant en la Conferència Nacional com al Congrés, l’estratègia passava per convertir ERC en el partit hegemònic de l’esquerra i, amb Esquerra com a pal de paller, assolir una majoria parlamentària que permetés una proclamació unilateral d’independència o la convocatòria d’un Referèndum nacional per l’autodeterminació. Un Referèndum per al qual no s’hi posava data, però que en cap cas podia ser abans de les eleccions a celebrar el 2014, data que improvisadament es va treure de la màniga Carod Rovira per no deixar-ho en un horitzó encara més llunyà. Els meus arguments anaven en el sentit que l’estratègia no havia de ser aconseguir que Esquerra fos la força majoritària, perquè d’això n’hi podia haver per temps, sinó aconseguir que hi hagués al Parlament la majoria sobiranista necessària. Els partits només són una eina per assolir uns objectius, i mai una fita per ells mateixos. L’important no és qui hauria de liderar el procés, sinó fer que aquest procés sigui possible; en el benentès que, lògicament, ERC hi tindria un paper ben important i decisiu, i que com a partit s’aspiraria a tenir la màxima representació possible. Des del meu punt de vista l’important era entendre que seria inviable, per més que creixés ERC, pretendre un procés d’emancipació nacional fet des d’una sola força política o des d’una sola posició ideològica; que el pas cap a l’exercici del dret a decidir havia de ser un projecte de país, una fita àmpliament compartida, cosa que implicava acostar les altres forces polítiques cap a posicionaments sobiranistes (que, per tant, ens disputarien el terreny electoral) en lloc d’erigir-nos en únics valedors del sobiranisme.

El resultat ha estat que, gràcies en part al paper d’ERC, s’ha aconseguit fer passes positives en la direcció contrària a la que marcava l’actual direcció d’Esquerra. I a la vegada, descontents amb la política d’Esquerra o simplement al marge del partit, han aparegut altres grups així com les plataformes sobiranistes que han tirat pel dret el procés de consultes populars, inesperat i imprevist pels republicans. Han fet diana sense saber-ho, i sobretot sense proposar-s’ho; amb el risc de rebre, això sí, la patacada electoral perquè el seu discurs anava per un altre cantó. Potser han fet diana, precisament perquè el tret els ha sortit per la culata.