Curiosament, quan l’argument de molts partits polítics i plataformes sobiranistes per a convocar les Consultes Populars sobre la independència de Catalunya era que tot es feia dins de la més escrupolosa legalitat, des de Sant Pere de Torelló surten en direcció contrària. El plantejament d’Arenys de Munt, tal com reconeixia el seu alcalde i tal com van ratificar els tribunals, era que no es podia considerar il·legal una consulta feta des d’entitats ciutadanes, sense la participació de les institucions i, per tant, sense valor jurídic ni conseqüències legals. I si l’Estat ho permetia en aquestes circumstàncies era perquè considerava que no passava de ser un acte simbòlic, com un partit de costellada de les seleccions catalanes.
Probablement, la Justícia es va limitar a prohibir a l’Ajuntament d’Arenys que cedís locals, infraestructura o diners per a la consulta, pensant que feta al marge de les institucions la seva repercussió seria mínima. No es va tenir en compte que aquell valor simbòlic inicial podia esdevenir l’espurna que encengués tota una foguera; de moment, també simbòlica, però d’un abast molt més gran. Una actitud semblant podia mantenir el Govern espanyol davant les consultes del dia 13 de desembre, pensant que hi ha una línia vermella que no es pot traspassar i que és la d’involucrar-hi d’alguna manera les institucions. I aquest és el quid de la qüestió: el moviment sobiranista ha trobat una escletxa en el marc legal espanyol que permet unes accions simbòliques, sempre que quedi clar que no tenen cap validesa legal, que són partits d’exhibició. Hem avançat la línia vermella que sabíem que no ens permetrien passar, però aquesta hi continua essent. Com ja he dit en diversos ocasions, l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo en algun moment fent el salt a la legalitat espanyola, i emparant-nos en la nostra legitimitat.
D’aquí el valor de l’alcalde de Sant Pere de Torelló. Indirectament, els ajuntaments ho tenen molt fàcil per a ajudar les entitats que vulguin organitzar una consulta d’aquestes, de manera que tot es faci des de la legalitat. Per tant, no tenia cap necessitat de plantar cara i dir que ell ho faria obertament, com a representant legítim del poble de Sant Pere. És només un gest de desafiament a una legalitat que ens impedeix l’exercici d’uns drets ben legítims. És l’assaig més real del que pot esdevenir-se en un futur, esperem que no massa llunyà, en què el Parlament o el Govern català hagin de prendre una determinació apel·lant a la sobirania del poble de Catalunya, encara que aquesta no sigui reconeguda per les lleis espanyoles. Per avançar cap a la independència, no hi ha altre camí.
Probablement, la Justícia es va limitar a prohibir a l’Ajuntament d’Arenys que cedís locals, infraestructura o diners per a la consulta, pensant que feta al marge de les institucions la seva repercussió seria mínima. No es va tenir en compte que aquell valor simbòlic inicial podia esdevenir l’espurna que encengués tota una foguera; de moment, també simbòlica, però d’un abast molt més gran. Una actitud semblant podia mantenir el Govern espanyol davant les consultes del dia 13 de desembre, pensant que hi ha una línia vermella que no es pot traspassar i que és la d’involucrar-hi d’alguna manera les institucions. I aquest és el quid de la qüestió: el moviment sobiranista ha trobat una escletxa en el marc legal espanyol que permet unes accions simbòliques, sempre que quedi clar que no tenen cap validesa legal, que són partits d’exhibició. Hem avançat la línia vermella que sabíem que no ens permetrien passar, però aquesta hi continua essent. Com ja he dit en diversos ocasions, l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo en algun moment fent el salt a la legalitat espanyola, i emparant-nos en la nostra legitimitat.
D’aquí el valor de l’alcalde de Sant Pere de Torelló. Indirectament, els ajuntaments ho tenen molt fàcil per a ajudar les entitats que vulguin organitzar una consulta d’aquestes, de manera que tot es faci des de la legalitat. Per tant, no tenia cap necessitat de plantar cara i dir que ell ho faria obertament, com a representant legítim del poble de Sant Pere. És només un gest de desafiament a una legalitat que ens impedeix l’exercici d’uns drets ben legítims. És l’assaig més real del que pot esdevenir-se en un futur, esperem que no massa llunyà, en què el Parlament o el Govern català hagin de prendre una determinació apel·lant a la sobirania del poble de Catalunya, encara que aquesta no sigui reconeguda per les lleis espanyoles. Per avançar cap a la independència, no hi ha altre camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada