Pàgines

diumenge, 13 de desembre de 2009

13-D, primers resultats

(Article publicat ahir al Bloc Gran del Sobiranisme)

A ningú se li escapa que la importància dels resultats de les consultes populars de demà no radica en el percentatge de vots afirmatius sinó en el percentatge de participació. I fora d’un resultat extraordinari, arrisquem molt més nosaltres si la participació és escassa que no pas ells, els de la Falange al PSOE passant pel PP, si la afluència a les urnes és raonablement satisfactòria. Si els números no ens són favorables, els qui no creuen que els catalans tinguem dret a decidir el nostre futur donaran a aquests números tota la validesa com a argument per a menystenir les reivindicacions independentistes; mentre que si ens són favorables els mateixos negaran que aquests les xifres tinguin cap validesa donat que les consultes no eren oficials. Ja sabem que els espanyols sempre juguen amb les cartes marcades.

De tota manera, podem dir que ja disposem d’uns primers resultats. Tot el procés de convocatòria de les consultes, al marge del nombre de ciutadans que finalment acudeixin a les urnes, ja ha obligat les diferents forces polítiques a posicionar-se. En principi, les mocions presentades als ajuntaments i el recolzament a les consultes no hauria d’haver implicat un posicionament a favor o en contra de la Independència, sinó simplement un posicionament favorable a què els ciutadans puguin exercir el dret democràtic a decidir sobre el seu futur. Podríem dir, doncs, que s’ha obert un primer front entre demòcrates i antidemòcrates. Als dos extrems, els qui creuen en la llibertat i en el dret irrenunciable dels catalans a decidir sobre el seu futur i els qui consideren que el dret a l’autodeterminació dels pobles reconegut per les Nacions Unides no és aplicable als catalans perquè no tenim suficient personalitat ni som subjectes de dret, de manera que no se’ns pot concedir la llibertat de manifestar-nos en un o altre sentit. Però el panorama no és tan simple ni tan primari. Tots sabem que a la majoria de forces polítiques catalanes, a part de les que tenen clara l’opció independentista o l’opció nacionalista espanyola, hi ha sectors i dirigents que o bé s’arrenglerarien amb els partidaris de la llibertat, però que no gosen fer-ho obertament per por de perdre el seu confortable modus vivendi de la política, o bé s’arrenglerarien amb els qui volen mantenir Catalunya dins d’Espanya encara que els faci una certa basarda haver de compartir projecte amb la Falange i amb els qui neguen un principi democràtic tan elemental com el de les urnes. Un bon resultat en aquestes consultes populars podria fer decantar el pes dels sobiranistes al si d’aquests partits o com a mínim el pes dels qui, malgrat no ser partidaris de la independència, creuen que no s’hauria de negar l’exercici democràtic de deixar que sigui el poble qui digui la darrera paraula Els independentistes, bé que assumim el risc que les urnes no ens siguin favorables.

S’han creat moltes expectatives sobre els percentatges de participació que podríem considerar raonablement positius. I potser, càndidament, hem estat excessivament optimistes. Si comparem les despeses i els recursos que s’esmercen en qualsevol campanya electoral o convocatòria de referèndums per a arribar a obtenir percentatges de participació que van del 41’77% per a la Constitució europea el 2005, al 48’85 en el referèndum de l’Estatut el 2006, o al 56’77% de les Eleccions al Parlament del 2006, podem concloure que en aquestes consultes que s’hi dediquen cent vegades menys de recursos seria normal que el percentatge també fos sensiblement inferior. En qualsevol cas, un percentatge de participació que estigués entre el 40 i el 50%, tenint en compte que majoritàriament els qui aniran a votar seran els favorables al SÍ, i deixant de banda els abstencionistes habituals, voldria dir que els partidaris de NO, no haurien representat gaire més del 10 o del 15%. Perquè, tramposos com són, ja s’han començat a sentir versions interessades per a tergiversar possibles resultats. Segons algunes versions espanyoles, un 90% de vots afirmatius sobre un 40% de participació (xifres que podrien ser molt més altes) voldria dir que només un 36% serien partidaris de la independència. Un càlcul absolutament falsari i deshonest. Primera, perquè si féssim aquest mateix càlcul hauríem de dir que tenim un President de la Generalitat que va obtenir un 26’8% de vots sobre un 56’77%, cosa que representa un 15’21% de suport dels catalans, i el càlcul aplicat als dos referèndums recents serien semblants. Però, segona, perquè aquest mateix càlcul també el podríem fer per als partidaris del NO a la independència; i aleshores sí que el resultat seria irrellevant.

Amb tot, com deia abans, l’argument bàsic dels espanyols serà que aquestes i les que vindran són consultes irrellevants, sense cap validesa jurídica. No les han pogut prohibir perquè no incomplien cap llei en concert, però tampoc tenen per què tenir-les en compte. I aquí hi ha el que crec que pot haver estat un error de plantejament per part nostra. Fins i tot l’alcalde d’Arenys, en el seu moment, va posar un especial èmfasi en remarcar que les consultes eren perfectament legals. I aquí està la trampa: si nosaltres mateixos assumim com a positiu que podem fer aquestes consultes perquè s’emmarquen dins de la legalitat espanyola, amb quin argument farem el pas següent. Perquè és evident que, en algun moment o altre, si volen avançar realment cap a la plena sobirania, haurem de trencar el principi de la legalitat per basar-nos en la legitimitat.