Pàgines

diumenge, 10 de gener del 2010

El populisme de la classe política

(Article publicat a El Bloc gran del Sobiranisme)
L’actitud de Joan Laporta, deixant-se festejar pels partits polítics però sense acabar d’aclarir el seu futur, despertava primer il·lusions, quan algú ja el veia incorporat a les seves files, i després recels, quan hom comença a veure’l com a possible adversari. I una forma de combatre’l, en cas que es presenti en solitari o a les files d’un altre partit, és acusar-lo de populisme. Un qualificatiu que no sé sap massa què vol dir, però que hom associa a persones amb afany de poder sense més ideologia que la d’acontentar l’electorat perquè li doni el seu suport. Si ho agafem pel cantó de l’afany de poder, Joan Laporta no té res a envejar a la resta dels dirigents polítics actuals; i si ens quedem amb la presumpta manca d’ideologia, els guanya de carrer en això de tenir les idees clares.

Només cal veure la política dels socialistes, caracteritzada per ser una política estrictament de dretes: suport a la banca i a les grans empreses, tendència a la privatització dels serveis, etc. I no fa gaire dies Artur Mas advertia: “Si amb el PP podem pactar la supressió de l'impost de successions, ho farem. Si pel Quart Cinturó ho hem de fer amb el PSC, ho farem. Si per defensar les competències de Catalunya i de l'autogovern hem de pactar amb ERC, ho farem”. No hauria d’estranyar tant, doncs, que Joan Laporta, igual com havia fet setmanes enrere Joan Carretero, deixi anar que per ell donaria llibertat de vot als seus diputats en temes teòricament més ideològics, que no tinguessin a veure amb l’autogovern i la defensa dels interessos nacionals de Catalunya. Perquè no és pas cert que al si de CiU, d’ERC o del PSC hi hagi unitat de criteris en temes concrets com el Quart Cinturó, l’impost de successions, l’avortament, les curses de braus o tants i tants altres temes; no és que els militants, ni tan sols els dirigents, d’aquests partits tinguin una visió monolítica, sinó que l’interès per a accedir o preservar el poder els obliga a establir unes normes rígides de disciplina de partit.

Al si d’ERC, per exemple, sovint s’assisteix al debat sobre la conveniència de determinats pactes polítics, que normalment se sol concloure amb la inconveniència de pactar amb CiU pel seu tarannà de dretes. S’oblida, però que les polítiques dels socialistes sovint no són pas gaire més d’esquerres, llevat d’aquells aspectes més personals (avortament, homosexualitat, etc...) que irriten especialment la cavernícola jerarquia eclesiàstica, cosa que fa suposar al PP que en pot treure un rendiment electoral. Les polítiques seguides fins ara pel tripartit no es pot pas dir que sigui més progressistes que les dels governs convergents: tendència a la privatització tant de la sanitat com de l’educació (les escoles concertades religioses estan encantades amb el tracte rebut per aquests governs), un empitjorament notori de la sanitat pública, les entitats ecologistes estan revoltades contra el Departament de Medi Ambient, les ONGs desaproven les polítiques de cooperació... i som capdavanters en pèrdua de llocs de treball i a la cua a l’hora d’iniciar la sortida de la crisi. I malgrat tot, alguns encara es qüestionen si val la pena sacrificar plantejaments nacionals per participar en suposats governs d’esquerres.

En tot cas, encara que fos possible pactar amb els socialistes polítiques d’esquerres, l’error està en confondre el que és essencial del que és circumstancial o accessori. Des del meu punt de vista no es pot equiparar la importància de la defensa dels drets nacionals de Catalunya, que són els que ens haurien de permetre fer veritables polítiques de dretes o d’esquerres, amb la defensa d’uns posicionament ideològics concrets. Jo puc ser antitaurí, contrari a la MAT, partidari d’enfortir el sector públic de la sanitat i l’educació, i moltes coses més; però cap seria suficient per a renunciar a portar Catalunya cap a la seva independència. No és que Joan Laporta no tingui una ideologia concreta, que a nivell personal suposo que la deu tenir, sinó que té més clar que la majoria quin ha de ser l’objectiu final i per tant la prioritat de la tasca política. La presència d’elements com Laporta o Carretero haurien de condicionar positivament la política catalana perquè afronti el veritable repte que tenim al davant, la Independència. De la resta, ja en parlarem més endavant o en tot cas com a prioritat de segona.

1 comentari:

Jordi Vàzquez ha dit...

Un article excel.lent.
Certament són molt hìpòcrites els partits que s'autoetiqueten en l'eix dreta/esquerra per a preservar el seu poder. La pràctica, com bé dius, és ben diferent.
La "casta" política intenta evitar que els nou vinguts entrin en el seu terreny. I per això acusen de demagog o populista a tot aquell que, sense ser polític professional, té intencions polítiques.
Ho veuen com un estrany que vol entrar dins el seu tancat i munyir les seves vaques.