Incontinència verbal i mirades curtes

( Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Els comentaristes de l’actualitat política no ho tenen pas fàcil, si pretenen anar interpretant, com fan sovint, les declaracions puntuals dels polítics, que han d’anar fent declaracions dia sí i dia també per a mantenir l’atenció mediàtica. Això fa que siguin habituals les atzagaiades contradictòries, les sortides de to i les improvisacions més impensades. Els comentaristes farien bé, en tot cas, de no sentenciar en cap sentit, perquè el que es diu avui pot ser desmentit demà, ratificat demà passat, i desautoritzat a la pràctica al dia següent. Defugir les mirades curtes, sinònimes de miopia, i analitzar la realitat amb una mica més de perspectiva ens donaria una visió molt més acurada de la situació real del país, i per tant de les seves perspectives de futur.

Ho podem veure fàcilment en l’optimisme desmesurat davant de fenòmens, certament esperançadors però no pas concloents, com el de les consultes populars o l’aparició de nous moviments sobiranistes que poden donar un aire nou i renovat a la política catalana. Tant de bo pogués dir d’aquí a un temps que anava errat, però l’afirmació de Joan Carretero dient que treure menys de deu diputats ho consideraria un fracàs, sembla, com a mínim, una quimera. I no diguem ja quan parlava de les condicions que s’haurien de donar perquè Reagrupament entrés a formar part del Govern de la Generalitat.

És el mateix que està passant ara a Esquerra. Quan Puigcercós proclama als quatre vents que la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació serà una condició sine que non per a pactar un nou Govern, en realitat el que està afirmant és que Esquerra a partir de la tardor passarà directament a l’oposició. Però, tot seguit, presenta una reguitzell de propostes que també reclamarà al possible soci de Govern, en temes d’infraestructures, d’economia, de polítiques socials, d’educació, etc. per a moltes de les quals sí que podria trobar aliats per a compartir-les en un programa de Govern. Si la del referèndum era condició sine qua non, la resta ja hi és sobrera. Però és que immediatament es parla de l’objectiu d’encetar una reivindicació per a aconseguir el concert econòmic; un procés de negociació que s’iniciaria, segons diu Esquerra, quan acabés el període establert per a l’actual model de finançament, és a dir d’aquí a quatre anys, quan ja s’hauran fet noves eleccions al Parlament de Catalunya. Aleshores, per què s’exigeix el compromís de la convocatòria del Referèndum si ja donem per descomptat que a partir del 2014, tal com també es va acordar en el darrer Congrés d’Esquerra, començarem a cercar aliats entre els partits catalans per a presentar conjuntament la reivindicació del Concert econòmic a Madrid. Per la seva banda, a més, Carod continua dient que tenim tota aquesta legislatura per endavant per a preparar el Referèndum del 2014, que no coincideix ni amb les dates que Puigcercós reclama ara per a fer un nou pacte de Govern ni amb la perspectiva de negociar el Concert econòmic a partir d’aquest simbòlic any.

És relativament fàcil, amb un micròfon al davant, deixar anar frases més o menys escaients però que no tenen per què ser coherents amb les que es deien ahir i molt menys amb la praxi política. No és d’estranyar, doncs, que ningú es prengui seriosament les declaracions altisonants dels altres, i es dóna per descomptat que els pactes vindran més donats per la força de l’aritmètica que per la coherència de plantejaments ideològics. Per això, els comentaristes no haurien de ser tan agosarats com per a treure conclusions precipitades, ni a favor ni en contra, de declaracions puntuals dels polítics. Ni Puigcercós ni Carretero, ni Laporta ni Mas ni cap altre, no són ni l’esca del pecat ni els salvadors de la pàtria. Per a situar-los en el lloc precís que els correspon ens cal una mica de perspectiva per analitzar cap on es va desplaçant el debat polític i, sobretot, quins suports reals tenen de la ciutadania.