Pàgines

dijous, 28 de gener de 2010

La perversitat periodística

Hi ha una història que es repeteix constantment. Per a la majoria dels mitjans de comunicació europeus o americans, Catalunya no existeix informativament parlant. Els que tenen corresponsals a l’Estat espanyol els tenen a Madrid, rara vegada es desplacen a “províncies”, i capten l’actualitat espanyola només des de l’òptica madrilenya. Els seus referents locals són, doncs, el diari El Mundo, La Razón, i els més agosarats El País. El resultat és que les seves cròniques són molt similars a les que donen els seus col·legues madrilenys. La capacitat de resposta de les institucions catalanes és mínima, i encara sort de l’existència del col·lectiu Emma que es dedica a contrarestar, mitjançant rèpliques ben fonamentades les informacions esbiaixades que apareixen a la premsa internacional.

El darrer cas ha estat el d’un article publicat al diari suís Tages Anzeiger on s’hi comparava la llei del cinema català amb una llei franquista de 1941. Jo no sé si és que per a la corresponsalia espanyola hi envien els periodistes més ineptes i incapacitats professionalment, però com ja ha passat en altres mitjans de comunicació, no és que la informació que dóna el periodista sigui més o menys tergiversada o malintencionada, sinó que està farcida de falsedats i ximpleries. Tant si les mentides són de collita pròpia com induïdes per “col·legues” espanyols posen en evidència que es tracta de professionals d’una pèssima o nul·la capacitat, però que no són pas millors com a persones. En aquest cas del diari suís, el fals periodista arribava a afirmar que “el Govern regional vol catalanitzar Catalunya”, la qual cosa era incomprensible tenint en compte que “el català no ha estat mai la llengua pròpia del país”.

Afortunadament, la intervenció entre altres del Col·lectiu Emma ha fet que el diari rectifiqués. Però el rerefons que ha permès que un suposat periodista escrivís tantes ximpleries impresentables des d’un punt de vista professional, es mantenen. Els mitjans i les persones a què tenen accés aquests corresponsals a Madrid, que no tenen el mínim rigor periodístic de contrastar la notícia ni d’informar-se degudament, s’esbraven amb ells vomitant tot el gruix de falsedats que en els mitjans espanyols només gosen dir a mitges. És evident que una persona amb un mínim d’honestedat i de capacitat periodística no hauria escrit mai allò, però també ho és que aquesta és la imatge que venen als corresponsals a Madrid els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació espanyols. Ells sí que tenen política de comunicció exterior.