Quan la Justícia és pura pantomima

Aquests dies s’ha vingut celebrant el judici contra el dirigent abertzale Arnaldo Otegi. Se l’acusa, com sempre, d’”enaltiment del terrorisme” per un acte celebrat el 2005 a Amorebieta. La justícia espanyola ja ha assentat el precedent que qualsevol manifestació pública d’un abertzale que apunti cap a objectius polítics semblants als que pot tenir ETA, ja és sinònim d’enaltiment al terrorisme, de col·laboració amb banda armada, o de formar part d’una suposada trama de la qual en formarien part tots els abertzales. Naturalment, aquest criteri en cap cas s’aplicaria a una persona que fos d’una altra ideologia.

En el cas d’aquest darrer judici a Otegi, un cop abandonats els més elementals principis ètics i professionals que hauria d’inspirar l’administració de la Justícia, i acceptat com a norma que per a lluitar contra l’esquerra abertzale no calen arguments jurídics ni proves dels fets, s’ha anat molt més enllà. D’una banda, l’acusació es fonamenta en declaracions i escrits que es van emprar en aquell acte públic del 2005, però tant la jutge, com el fiscal i l’acusació admeten que ells no entenen ni un borrall d’euskera; i per a instruir tot el procés no es van ni molestar a fer-ne la traducció. Si parlava Otegi, segur que deuria dir alguna frase que es podria interpretar com a enaltiment al terrorisme, i en cas que no fos així, segur que la devia pensar. I la jutgessa, d’acord amb l’estratègia del Govern d’aniquilar un adversari polític, precisament aquell adversari que advoca per la fi de la violència, en té prou per a treure’n conclusions. Les traduccions es van fer a darrera hora, només parcialment i encara de forma molt deficient i tergiversada, pel que sembla. Però és igual.

Insòlitament, almenys insòlitament en una justícia mínimament digna i seriosa, la jutgessa es va oblidar del seu paper de jutgessa que havia d’escoltar imparcialment les parts per a poder emetre després el seu veredicte. Es va posar a fer preguntes a l’acusat que no tenien res a veure amb la causa que s’instruïa, només amb la intenció de trobar alguna excusa que li permetés justificar mínimament la sentència que políticament interessa. I donat que Otegi es va negar a contestar en relació als altres i es limitava a reafirmar que ell utilitzava només la via política i democràtica, la jutgessa va deixar anar un “ya me lo suponía”. I la fiscal ho va reblar: "Quien calla otorga". En qualsevol país democràtic, l’actitud de la jutgessa li hauria costat no només una recusació i un expedient, sinó una acusació formal de prevaricació: primera perquè la jutgessa prenia part en el judici com si es tractés d’una fiscal, però segona perquè aquesta pantomima de Justícia, ja dóna “per suposats” els fets, sense necessitat de proves. De fet, podria acabar condemnant Otegi per una doble causa: primer pel delicte d’enaltiment al terrorisme, i segon per negar-se a dir la veritat (la que la jutge “ya suponía”) i no haver dit la frase que podria constituir realment delicte d’enaltiment al terrorisme. Pura putrefacció.