N’hauríem d’aprendre una mica. Quan des de Catalunya es fa una reivindicació concreta i som capaços de mobilitzar milers de persones al carrer o de sumar veus representatives dels mitjans de comunicació, de la societat civil o del món acadèmic, a Madrid s’ho miren amb un cert menyspreu i sobretot amb l’actitud d’indiferència de qui se sap guanyador. Podem fer una gran mobilització per reclamar que l’aeroport del Prat estigui gestionat des d’una perspectiva catalana i no com a simple complement de l’aeroport de Barajas; però ells deixen que es calmin els ànims, retarden la decisió i quan els convé reiteren la seva actitud prepotent de controlar des de Barajas el mapa aeroportuari espanyol.
És l’actitud que hauríem de prendre en el cas de la Llei del cinema. Els empresaris que senten un profund menyspreu per la llengua catalana i, per tant, per bona part dels seus possibles clients, ja han fet el seu numeret. I ara què?. Doncs, seguim endavant. La llei ha de seguir el seu curs d’aprovació i d’aplicació. La deshonestedat personal d’aquests individus està perfectament demostrada quan ara diuen que s’hauria d’haver negociat i consensuat, i durant anys, ja des de l’època convergent, ells s’hi han tancat en banda. Els raonaments que donen són falsos, perniciosos o com a mínim mancats de rigor. Diuen que ens els darrers anys hi ha hagut una forta davallada d’espectadors, una davallada, doncs, que no té res a veure amb el català. Diuen que si el 99% de la població entén el castellà no hi ha necessitat de doblar o subtitular les pel·lícules, oblidant que un 96% també entén el català; pressuposen així que els catalanoparlants bilingües ens adaptem a la seva oferta, sigui en la llengua que sigui, però que els castellanoparlants també bilingües s’hi negarien en una actitud d’hostilitat que ells voldrien atiar, però que no és real. I fan unes previsions catastrofistes tan falses que es contradiuen, perquè parlen de pèrdues de més del 70% quan, suposant que ningú volgués anar a veure pel·lícules en català, en tot cas no arribaria al 50% (la llei no preveu que s’arribi al 50% de pel·lícules doblades o subtitulades, perquè hi ha moltes excepcions).
Els qui defensen el bilingüísme, perquè compten que amb una situació de teòrica paritat sempre sortiria guanyadora la llengua més forta (amb un mercat més ampli i amb un Estat al darrere) ara es mostren clarament hostils a la paritat. La llibertat i el dret a escollir la llengua només el reclamen per als empresaris perquè puguin oferir els productes de la forma que els surti més rendible, però la neguen a la majoria de la població. És l’hora d’actuar amb tota normalitat, amb sentit d’Estat: lleis semblants les tenen països com Eslovàquia, Lituània, Eslovènia, Finlàndia, Suïssa, Bèlgica o Estònia, i les productores i distribuïdores les acaten. La funció dels Governs és defensar els interessos dels seus ciutadans, i no doblegar-se als interessos lucratius d’uns quants. Esperem tenir un Govern a l’alçada, i que no es deixi subornar fàcilment.
És l’actitud que hauríem de prendre en el cas de la Llei del cinema. Els empresaris que senten un profund menyspreu per la llengua catalana i, per tant, per bona part dels seus possibles clients, ja han fet el seu numeret. I ara què?. Doncs, seguim endavant. La llei ha de seguir el seu curs d’aprovació i d’aplicació. La deshonestedat personal d’aquests individus està perfectament demostrada quan ara diuen que s’hauria d’haver negociat i consensuat, i durant anys, ja des de l’època convergent, ells s’hi han tancat en banda. Els raonaments que donen són falsos, perniciosos o com a mínim mancats de rigor. Diuen que ens els darrers anys hi ha hagut una forta davallada d’espectadors, una davallada, doncs, que no té res a veure amb el català. Diuen que si el 99% de la població entén el castellà no hi ha necessitat de doblar o subtitular les pel·lícules, oblidant que un 96% també entén el català; pressuposen així que els catalanoparlants bilingües ens adaptem a la seva oferta, sigui en la llengua que sigui, però que els castellanoparlants també bilingües s’hi negarien en una actitud d’hostilitat que ells voldrien atiar, però que no és real. I fan unes previsions catastrofistes tan falses que es contradiuen, perquè parlen de pèrdues de més del 70% quan, suposant que ningú volgués anar a veure pel·lícules en català, en tot cas no arribaria al 50% (la llei no preveu que s’arribi al 50% de pel·lícules doblades o subtitulades, perquè hi ha moltes excepcions).
Els qui defensen el bilingüísme, perquè compten que amb una situació de teòrica paritat sempre sortiria guanyadora la llengua més forta (amb un mercat més ampli i amb un Estat al darrere) ara es mostren clarament hostils a la paritat. La llibertat i el dret a escollir la llengua només el reclamen per als empresaris perquè puguin oferir els productes de la forma que els surti més rendible, però la neguen a la majoria de la població. És l’hora d’actuar amb tota normalitat, amb sentit d’Estat: lleis semblants les tenen països com Eslovàquia, Lituània, Eslovènia, Finlàndia, Suïssa, Bèlgica o Estònia, i les productores i distribuïdores les acaten. La funció dels Governs és defensar els interessos dels seus ciutadans, i no doblegar-se als interessos lucratius d’uns quants. Esperem tenir un Govern a l’alçada, i que no es deixi subornar fàcilment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada