Pàgines

dijous, 11 de febrer de 2010

Reivindicacions araneses

El Parlament de Catalunya tira endavant la Llei de l’aranès amb una àmplia majoria, ja que només s’hi oposen frontalment els minoritaris partits nacionalistes espanyols. Seria difícil trobar un Govern central, entenent en aquest cas la Generalitat con a Govern central de Catalunya, legislant a favor d’una llengua minoritzada en els termes que s’ha fet aquí. No solament es posa al mateix nivell el català i l’aranès a la Vall d’Aran, sinó que es reconeix als aranesos el dret a usar la seva llengua en les seves relacions amb l’administració nacional. I en el debat parlamentari, la utilització de l’aranès s’ha pogut fer amb tota normalitat, sense que ningú hi posés impediments de tipus reglamentari o per problemes de traducció.

La sensibilització pel tema de la llengua arreu del país fa que no hi hagi les reticències que es troben a la majoria dels Estats, i per suposat a l’espanyol, a l’hora de reconèixer els drets dels ciutadans que tenen com a pròpia una altra llengua. I amb tot, és possible que la llei encara deixi descontents alguns sectors aranesos. És el que pot passar també amb la Llei de Vegueries. L’Estatut de Catalunya ja reconeix un estatuts especial per aquest territori, que geogràficament no passa de ser una petita comarca i amb una població de poc més de deu mil habitants; però a l’hora de fer el mapa de Vegueries el projecte de Llei els inclou dins de la vegueria del Pirineu. I això ha portat serioses discrepàncies, per exemple, al sí dels socialistes fins al punt que Unitat Aranesa ha amenaçat de reconsiderar la seva relació de partit germà, el PSC, a la Vall. I s’han pogut sentir veus que anaven més enllà propugnant una possible reclamació d’independència en cas que no s’atengués degudament les seves reivindicacions.

I alguns mitjans espanyols ja s’han afanyat a insinuar, irònicament, que Catalunya podria ser víctima de la seva pròpia concepció dels drets nacionals. I en part tindrien raó: les reivindicacions nacionalistes afloren fonamentalment perquè hi ha un territori que no se sent prou representat, ni els seus interessos prou defensats, per l’Estat on es troben. Obliden una cosa els espanyols: primera que ja voldríem els catalans rebre de les institucions espanyoles el tracte que els aranesos reben de les institucions catalanes; i segona, que, donat el cas, des de Catalunya, com a mínim des de les forces democràtiques, hi hauria un màxim respecte per la decisió que pogués prendre democràticament el poble aranès.