Els estirabots d’Ernest Maragall es poden interpretar de moltes maneres, totes prou plausibles. Hi ha una part de lluita interna del PSC, entre els sectors més catalanistes i els més espanyolistes, de lluita per la successió de Montilla davant d’un possible fracàs electoral; hi ha també una part de deriva cap a l’opció sociovergent per a no veure’s descavalcat del tot del poder; però tampoc hem d’oblidar que els socialistes són experts en giragonses dialèctiques que els permeten sortir a darrera hora amb un as a la màniga, que tant pot decantar-se cap a un catalanisme de progrés que arriba a seduir els dirigents d’Esquerra com cap a l’espanyolisme conservador més tronat que els converteix en aliats naturals del PP; i hi ha, naturalment, una part de posicionament personal del Conseller Ernest Maragall.
Però, al darrere de tot plegat, l’Ernest Maragall ha posat al descobert una evidència que només uns il·lusos o uns malintencionats podien negar: aquest govern no té, ni ha tingut mai, un projecte de país. Com tots els governs de coalició, el tripartit no era el millor govern possible, sinó l’única opció que quedava a uns dirigents per a assolir o mantenir-se al poder. Donat que cap dels partits tenia la majoria suficient per a governar, es van repartir el pastís, cadascú fent la guerra pel seu cantó, i mirant-se sempre de reüll i amb malfiança no fos cas que cap dels socis tragués més rèdits electorals que els altres. Probablement, ben explicat, l’opció feta pels tres partits del Govern hauria estat més digerible si s’hagués plantejat amb més transparència interna, assumint les contradiccions de tota coalició, i per tant les limitacions que això suposa en relació en l’ideari particular de cadascú. Venut com a projecte de país, com a proposta conjunta de l’esquerra, i d’una esquerra catalanista, no cola. El tripartit, plantejat així, ha deixat descontent a tothom, excepte aquells que saben que és l’única possibilitat que tenen de tenir una cadira al Govern.
Els estirabots de Maragall no sé si portaran massa més conseqüències al si del Partit dels Socialistes, però és evident que ha tocat de ple una opció que era ben vigent a les files republicanes i ecosocialistes. Ha posat al descobert la fal·làcia dels qui volien vendre a la respectiva militància la validesa d’un model de govern que ha restat més que no pas sumat.
Però, al darrere de tot plegat, l’Ernest Maragall ha posat al descobert una evidència que només uns il·lusos o uns malintencionats podien negar: aquest govern no té, ni ha tingut mai, un projecte de país. Com tots els governs de coalició, el tripartit no era el millor govern possible, sinó l’única opció que quedava a uns dirigents per a assolir o mantenir-se al poder. Donat que cap dels partits tenia la majoria suficient per a governar, es van repartir el pastís, cadascú fent la guerra pel seu cantó, i mirant-se sempre de reüll i amb malfiança no fos cas que cap dels socis tragués més rèdits electorals que els altres. Probablement, ben explicat, l’opció feta pels tres partits del Govern hauria estat més digerible si s’hagués plantejat amb més transparència interna, assumint les contradiccions de tota coalició, i per tant les limitacions que això suposa en relació en l’ideari particular de cadascú. Venut com a projecte de país, com a proposta conjunta de l’esquerra, i d’una esquerra catalanista, no cola. El tripartit, plantejat així, ha deixat descontent a tothom, excepte aquells que saben que és l’única possibilitat que tenen de tenir una cadira al Govern.
Els estirabots de Maragall no sé si portaran massa més conseqüències al si del Partit dels Socialistes, però és evident que ha tocat de ple una opció que era ben vigent a les files republicanes i ecosocialistes. Ha posat al descobert la fal·làcia dels qui volien vendre a la respectiva militància la validesa d’un model de govern que ha restat més que no pas sumat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada