De la societat a la classe política

Article publica a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ho deia l’Hèctor López Bofill, dies enrere, després de la consulta del 28 de febrer: “Després de les consultes cal que l’auge de l’independentisme passi de la societat a la classe política”. Totalment d’acord; però aquest pot ser un dels grans esculls que podria arribar a fer inviable el projecte. Ja sé que algú, molt alegrement, argumentarà que, en tot cas, haurà de ser amb una altra classe política, en la línia del que deia Joan Carretero en l’acte a favor de la unitat de l’independentisme celebrat a Sabadell: “A les institucions catalanes ningú té el somni de la independència”. Però no em refereixo a aquesta visió esbiaixada i tremendista de la realitat, sinó a les dificultats reals de convertir un moviment de la societat en una actuació política que forçosament algú haurà de capitalitzar en forma de vots i d’accés a les institucions.

Tenim d’una banda, la tendència excloent, de la qual ja he parlat en d’altres ocasions, i que fa que tothom es consideri no solament el pal de paller del sobiranisme, sinó l’únic estandard de les aspiracions de Catalunya. El sol fet que Joan Carretero, en un acte on se suposa que es reivindicava la unitat de l’independentisme, fes aquestes afirmacions que desqualificaven d’entrada els qui podien estar enquadrats dins de CiU o d’ERC, ja n’és una bona mostra. És d’esperar, però, que després de les eleccions, i si l’aritmètica parlamentària ho permet, les tibantors pre electorals que tendeixen a remarcar la diferències desapareguin. Sigui quin sigui el resultat de cadascuna de les forces sobiranistes, la classe política haurà de plantejar-se la forma de recollir l’auge de l’independentisme per donar-li una sortida institucional. I no serà fàcil. La capitalització, que molts interpretaran com a manipulació, d’un moviment social per part d’un partit polític pot comportar la seva fi. I tanmateix cal traduir aquest sentiment popular de desig de llibertat en una realitat política. Probablement sorgiran, i de fet en algun lloc ja han sorgit, reticències envers els qui tenen una clara significació de partit, o envers els qui poden propugnar formes d’organització més estructurades.

Caldrà un gran esforç de consens, basat en una visió àmplia de la realitat del país, i de generositat, en el sentit que molts hauran de renunciar a un protagonisme que ben lícitament poden creure merescut. Històricament, a Catalunya, hem desmuntat moviments socials que havien aconseguit erigir-se en punts de referència i motors d’una consciència nacional, quan des dels partits polítics han considerat que havia arribat el moment d’assumir-ne les seves reivindicacions, tot incorporant-ne els seus principals dirigents. L’auge de l’independentisme cal que passi a la classe polític, però que es mantingui viu el moviment que l’ha generat.