L’enrenou que va portar l’exhibició a l’Eurocambra d’un original de la Constitució Espanyola amb l’escut franquista, l’han resolt de la manera que calia esperar: passant pàgina. Podrien haver canviat tota la peça que s’exposava a la vitrina, i col·locar-hi un text constitucional que no fos inconstitucional; però la gràcia era, i és, que aquell és l’original i la resta són còpies manipulades. La Constitució Espanyola porta d’origen el segell del franquisme. I com a molt, el que es pot fer és canviar de pàgina perquè no produeixi nàusees.
És aquell mateix franquisme que la Llei de la Memòria Històrica volia posar al seu lloc, i que es va quedar a mig camí. En un sistema democràtic, a partir de l’aprovació d’una llei els poders públics poden emprendre les iniciatives corresponents i la funció de la Justícia, en tot cas, és sancionar-ne els incompliments. A Espanya, però, el sistema funciona a l’inrevès, almenys quan convé políticament. A partir de l’aprovació de la Llei de Memòria històrica hom hauria de poder revisar els crims i barbaritats comeses per la dictadura; però l’aparell de la Justícia, en aquest cas a través de la Fiscalia, el que fa és dir que aprovada la Llei ja no cal, per exemple, obrir el procés de nul·litat del sumari contra el President Companys. Els nostàlgics del franquisme, no ho oblidem el grup terrorista més criminal del segle XX, ja han fet prou acceptant que s’aprovés una Llei de Memòria històrica que els ha desposseït de l’honor amb què s’exhibien fins ara, com perquè a més algú tingui la pretensió de ser conseqüent amb la Llei. La solució espanyola sempre és passar pàgina.
Però es passa pàgina per no haver de renegar de l’àliga i dels símbols feixistes que continuen presents en la Constitució espanyola original que s’exhibeix a Brusse·les. I es passa pàgina per no haver d’assumir les responsabilitats dels qui en el seu moment van donar suport al terrorisme, i li continuen donant ara. La Fiscalia no és ningú, des d’un punt de vista democràtic, per a sancionar si s’ha de considerar nul o no el Judici al President Companys. Però és que si això fos cert, hores d’ara podrien sorgir milers de reclamacions de persones, entitats i institucions espoliades pel franquisme, que podrien reclamar no solament la restitució de l’honor sinó dels bens confiscats a través d’uns judicis i d’unes sentències que, segons la Fiscalia, ara s’han de considerar nuls.
És aquell mateix franquisme que la Llei de la Memòria Històrica volia posar al seu lloc, i que es va quedar a mig camí. En un sistema democràtic, a partir de l’aprovació d’una llei els poders públics poden emprendre les iniciatives corresponents i la funció de la Justícia, en tot cas, és sancionar-ne els incompliments. A Espanya, però, el sistema funciona a l’inrevès, almenys quan convé políticament. A partir de l’aprovació de la Llei de Memòria històrica hom hauria de poder revisar els crims i barbaritats comeses per la dictadura; però l’aparell de la Justícia, en aquest cas a través de la Fiscalia, el que fa és dir que aprovada la Llei ja no cal, per exemple, obrir el procés de nul·litat del sumari contra el President Companys. Els nostàlgics del franquisme, no ho oblidem el grup terrorista més criminal del segle XX, ja han fet prou acceptant que s’aprovés una Llei de Memòria històrica que els ha desposseït de l’honor amb què s’exhibien fins ara, com perquè a més algú tingui la pretensió de ser conseqüent amb la Llei. La solució espanyola sempre és passar pàgina.
Però es passa pàgina per no haver de renegar de l’àliga i dels símbols feixistes que continuen presents en la Constitució espanyola original que s’exhibeix a Brusse·les. I es passa pàgina per no haver d’assumir les responsabilitats dels qui en el seu moment van donar suport al terrorisme, i li continuen donant ara. La Fiscalia no és ningú, des d’un punt de vista democràtic, per a sancionar si s’ha de considerar nul o no el Judici al President Companys. Però és que si això fos cert, hores d’ara podrien sorgir milers de reclamacions de persones, entitats i institucions espoliades pel franquisme, que podrien reclamar no solament la restitució de l’honor sinó dels bens confiscats a través d’uns judicis i d’unes sentències que, segons la Fiscalia, ara s’han de considerar nuls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada