Els diaris, com els polítics, quan volen tenir un titular en exclusiva, fan una enquesta. Tothom sap com són aquesta mena d’enquestes, fetes a corre-cuita, amb els enquestadors que van a preu fet, sense cap rigor metodològic, amb una clara tendenciositat a l’hora de formular la pregunta, i sobretot a l’hora d’extreure’n els resultats. Per això, d’un mateix tema, segons qui encarrega l’enquesta, hi pot haver diferències abismals, que res tenen a veure amb aquell 3-5% de marge d’error que sempre es diu que podria tenir qualsevol enquesta. De tota manera, sí que marquen una tendència, si més no perquè els encarregats de falsejar-ne els resultats tampoc gosen fer-ho de forma excessivament descarada.
Així, comparant les enquestes que han fet darrerament La Vanguardia i Joan Laporta, hi ha una diferència de més d’onze punts a l’hora de quantificar els partidaris de la independència; per Laporta, el percentatge sobrepassa el 47%, mentre que per la Vanguardia es queda al 36%. En qualsevol cas, totes dues indiquen un percentatge prou elevat de catalans que optarien per la independència. La pregunta que ens podem fer, admetent els dos resultats com a marge possible, és on són ara mateix aquests ciutadans, i sobretot on seran a l’octubre. Tot sembla indicar que CiU puja en intenció de vot, que Esquerra anirà a la baixa i que el tàndem Laporta-Reagrupament, en el millor dels casos entrarà justet al Parlament (segons l’enquesta de La Vanguardia en quedaria fora). I, en qualsevol cas, el percentatge de gent partidària de disposar d’un Estat propi és inferior a la participació en les consultes populars.
Aquí tenim, doncs, un problema de credibilitat. Si les enquestes no van molt errades, i podríem considerar com a marge d’error els dos pols expressats per les dues enquestes, el partit que recull el creixement de l’independentisme és el menys procliu a emprendre cap aventura sobiranista. I els qui en fan bandera és possible que sumats no superin gaire, o gens, el nombre actual de diputats independentistes. Això, obviant que des de sectors propers Reagrupament, es titlla Esquerra com a partit que ha renunciat a l’independentisme; cosa que si fos certa, equivaldria a dir que en realitat els independentistes que confien en aquests plantejaments més puritans de Reagrupament serien una ínfima minoria dels catalans que volen un Estat propi. En definitiva, que els crits d’independència d’uns i altres resulten poc creïbles per a la majoria; és per fer-s’ho mirar.
Així, comparant les enquestes que han fet darrerament La Vanguardia i Joan Laporta, hi ha una diferència de més d’onze punts a l’hora de quantificar els partidaris de la independència; per Laporta, el percentatge sobrepassa el 47%, mentre que per la Vanguardia es queda al 36%. En qualsevol cas, totes dues indiquen un percentatge prou elevat de catalans que optarien per la independència. La pregunta que ens podem fer, admetent els dos resultats com a marge possible, és on són ara mateix aquests ciutadans, i sobretot on seran a l’octubre. Tot sembla indicar que CiU puja en intenció de vot, que Esquerra anirà a la baixa i que el tàndem Laporta-Reagrupament, en el millor dels casos entrarà justet al Parlament (segons l’enquesta de La Vanguardia en quedaria fora). I, en qualsevol cas, el percentatge de gent partidària de disposar d’un Estat propi és inferior a la participació en les consultes populars.
Aquí tenim, doncs, un problema de credibilitat. Si les enquestes no van molt errades, i podríem considerar com a marge d’error els dos pols expressats per les dues enquestes, el partit que recull el creixement de l’independentisme és el menys procliu a emprendre cap aventura sobiranista. I els qui en fan bandera és possible que sumats no superin gaire, o gens, el nombre actual de diputats independentistes. Això, obviant que des de sectors propers Reagrupament, es titlla Esquerra com a partit que ha renunciat a l’independentisme; cosa que si fos certa, equivaldria a dir que en realitat els independentistes que confien en aquests plantejaments més puritans de Reagrupament serien una ínfima minoria dels catalans que volen un Estat propi. En definitiva, que els crits d’independència d’uns i altres resulten poc creïbles per a la majoria; és per fer-s’ho mirar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada