Tot sembla indicar que aquesta vegada sí, que el Tribunal Constitucional farà pública definitivament la seva sentència contra l’Estatut de Catalunya. Un Tribunal corromput políticament, que obeeix les consignes polítiques per damunt dels criteris jurídics, que legalment hauria d’haver estat renovat des de fa temps, que vulnerant els seus propis reglaments ha anat filtrant interessadament possibles resolucions per calibrar-ne la resposta política que tindrien, i que ha demostrat una incapacitat i una ineficiència escandalosa, ara pot ser que consideri arribat el moment més oportú, per als interessos dels partits que representen, per resoldre el tema de l’Estatut de Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques del cas i de l’inevitable partidisme amb que poden contemplar el tema de l’Estatut, és evident que un Estat democràtic no hauria de permetre’s la malversació de fons que representa mantenir una paròdia de Tribunal tan inepte com ineficaç. De manera que aquest Tribunal no hauria de merèixer cap mena de respecte per part de la ciutadania ni d’una classe política responsable.
Sigui com sigui, sembla que la setmana vinent podria desencallar-se la sentència de l’Estatut. Una sentència que vindrà com anell al dit al Partit Popular, perquè l’atenció mediàtica deixarà de fixar-se en els casos de corrupció en què està involucrat el partit al més alt nivell. I que també pot venir bé als socialistes que podran erigir-se com la posició més centrada entre els qui negaven la constitucionalitat del text estatutari en la seva globalitat i que ara, en base a la sentència del Constitucional, voldran acabar de retallar de fet les poques atribucions que ens donava, i els qui respondran amb una certa radicalitat democràtica en defensa del que va aprovar majoritàriament el poble de Catalunya, tant si donaven per bo el text com no.
Ja podem imaginar els diferents tipus de resposta. Els nacionalistes espanyols, sobretot els del PP i els de Ciutadans, faran bandera perquè s’acati la sentència, tot i que ells continuaran amb la seva croada contra Catalunya en aquells temes en què el Tribunal no els doni la raó; només els interessarà la part de la sentència que avali les seves posicions, però menystindran els desistiments que el mateix Tribunal faci dels altres articles recorreguts. Els socialistes partiran del principi que cal acatar la sentència per damunt de tot, que caldrà ser conseqüents amb el que dicti el Constitucional, i en el millor dels casos buscaran fórmules de compromís per tal de no sortir excessivament perjudicats de cara a les eleccions. Hi haurà, naturalment, altres forces catalanistes que s’exclamaran en contra de les retallades del text estatutari, i que fins i tot poden participar en manifestacions o actes de rebuig a la sentència, però que al capdavall acabaran acatant-la, i en el millor dels casos buscaran fórmules més o menys imaginatives per a trampejar la situació i no haver de fer excessives renúncies més. Caldrà veure quina serà la resposta més nítidament sobiranista que partint de la base de manca de legitimitat d’aquest Tribunal Constitucional decideixin emprendre accions més contundents.
És evident que no hi haurà una resposta unitària de les forces parlamentàries, perquè des de fa temps que hi han renunciat, encara que a darrera hora tothom simularà que invita els altres a formular una resposta conjunta. I aquesta unitat segurament tampoc es donarà en l’àmbit extraparlamentari i en els moviments i associacions de la societat civil; és possible que ho intenti Òmnium Cultural, però que tingui l’oposició o el desmarcament de grups més radicals en una cursa per veure qui fa la proclama més agosarada, i qui pot assolir un major protagonisme. A tot estirar, podem esperar accions aïllades i esporàdiques, declaracions altisonants, i alguna que altra manifestació, però poca cosa més. Em sembla bé el plantejament desacomplexat d’alguna de les iniciatives que ja han començat a sorgir, en el sentit de no plantejar-ho només com una queixa o una reivindicació, en un to victimista, sinó com una festa de celebració d’un adéu a Espanya que se suposa que la sentència contra l’Estatut confirmaria.
Però, sincerament, no em preocupa tant que hi hagi o no una resposta unitària, ni qui podrà presumir d’haver emprès l’acció més agosarada o més nítidament sobiranista, sinó sobretot veure quin suport reben després, en les properes eleccions, aquestes forces que hagin evidenciat una ferma voluntat de no resignar-se a l’acatament d’una sentència que va directament contra el poble de Catalunya. De poc ens serviran les grans accions per a desfogar-nos si després no sabem traduir-ho amb la conquesta d’un poder polític que ens permeti exercir la nostra sobirania.
Sigui com sigui, sembla que la setmana vinent podria desencallar-se la sentència de l’Estatut. Una sentència que vindrà com anell al dit al Partit Popular, perquè l’atenció mediàtica deixarà de fixar-se en els casos de corrupció en què està involucrat el partit al més alt nivell. I que també pot venir bé als socialistes que podran erigir-se com la posició més centrada entre els qui negaven la constitucionalitat del text estatutari en la seva globalitat i que ara, en base a la sentència del Constitucional, voldran acabar de retallar de fet les poques atribucions que ens donava, i els qui respondran amb una certa radicalitat democràtica en defensa del que va aprovar majoritàriament el poble de Catalunya, tant si donaven per bo el text com no.
Ja podem imaginar els diferents tipus de resposta. Els nacionalistes espanyols, sobretot els del PP i els de Ciutadans, faran bandera perquè s’acati la sentència, tot i que ells continuaran amb la seva croada contra Catalunya en aquells temes en què el Tribunal no els doni la raó; només els interessarà la part de la sentència que avali les seves posicions, però menystindran els desistiments que el mateix Tribunal faci dels altres articles recorreguts. Els socialistes partiran del principi que cal acatar la sentència per damunt de tot, que caldrà ser conseqüents amb el que dicti el Constitucional, i en el millor dels casos buscaran fórmules de compromís per tal de no sortir excessivament perjudicats de cara a les eleccions. Hi haurà, naturalment, altres forces catalanistes que s’exclamaran en contra de les retallades del text estatutari, i que fins i tot poden participar en manifestacions o actes de rebuig a la sentència, però que al capdavall acabaran acatant-la, i en el millor dels casos buscaran fórmules més o menys imaginatives per a trampejar la situació i no haver de fer excessives renúncies més. Caldrà veure quina serà la resposta més nítidament sobiranista que partint de la base de manca de legitimitat d’aquest Tribunal Constitucional decideixin emprendre accions més contundents.
És evident que no hi haurà una resposta unitària de les forces parlamentàries, perquè des de fa temps que hi han renunciat, encara que a darrera hora tothom simularà que invita els altres a formular una resposta conjunta. I aquesta unitat segurament tampoc es donarà en l’àmbit extraparlamentari i en els moviments i associacions de la societat civil; és possible que ho intenti Òmnium Cultural, però que tingui l’oposició o el desmarcament de grups més radicals en una cursa per veure qui fa la proclama més agosarada, i qui pot assolir un major protagonisme. A tot estirar, podem esperar accions aïllades i esporàdiques, declaracions altisonants, i alguna que altra manifestació, però poca cosa més. Em sembla bé el plantejament desacomplexat d’alguna de les iniciatives que ja han començat a sorgir, en el sentit de no plantejar-ho només com una queixa o una reivindicació, en un to victimista, sinó com una festa de celebració d’un adéu a Espanya que se suposa que la sentència contra l’Estatut confirmaria.
Però, sincerament, no em preocupa tant que hi hagi o no una resposta unitària, ni qui podrà presumir d’haver emprès l’acció més agosarada o més nítidament sobiranista, sinó sobretot veure quin suport reben després, en les properes eleccions, aquestes forces que hagin evidenciat una ferma voluntat de no resignar-se a l’acatament d’una sentència que va directament contra el poble de Catalunya. De poc ens serviran les grans accions per a desfogar-nos si després no sabem traduir-ho amb la conquesta d’un poder polític que ens permeti exercir la nostra sobirania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada