Ho deia Sergi Sol, cap de Comunicació d’Esquerra: “El drama no és que guanyi CiU, fins i tot és saludable l'alternança. El drama fora si guanya CiU i ERC pateix un càstig excessiu”. És des de la mateixa direcció d’Esquerra que es dóna per descomptat que hi haurà un càstig de l’electorat, i no els falta raó. L’únic que esperen és que el càstig no sigui “excessiu”. Caldrà veure si finalment serà un càstig just, el que correspon a la falta (falta greu d’incoherència, manca de rumb i desori intern), o si es podrà suavitzar amb l’excusa o l’atenuant de no haver-hi gaire alternatives.
Ja tothom dóna per descomptat, al si de la mateixa direcció d’Esquerra, que se n’ha anat en orris tot aquell plantejament del darrer Congrés del Partit en què s’augurava, gràcies a la política conduïda per l’actual direcció, un salt qualitatiu que ens permetria esdevenir la força decisiva en les properes eleccions (fins i tot s’apuntava la idea d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra). Ara només es tracta de resistir, procurar que el càstig no sigui excessiu, i que se’ns permeti continuar fent la viu-viu, sense projecte ni perspectiva de país. Res de reconsiderar el camí emprès, ni de cercar responsabilitats (qui mogui un dit de crítica interna no anirà a les llistes!), ni de corregir els errors. Ens continuem enfangant en un poti-poti d’incoherències que evidencien una absoluta descoordinació entre Govern i direcció del partit, una improvisació constant i un anar a remolc de tothom: de Montilla i els socialistes d’una banda, de l’empenta convergent que té via lliure per erigir-se com a alternativa de l’altra, o dels moviments socials que estan aportant l’única esperança al sobiranisme.
Però què més podem esperar, si reiterem una i altra vegada la bondat d’aquest tripartit mentre els socialistes imposen les seves tesis de submissió als seus superiors de Madrid. Ha estat vergonyós l’homenatge i els honors retuts al franquista Joan Antoni Samaranch, oferint-li el Palau de la Generalitat com a capella ardent. I contradictori: els Consellers d’Esquerra callaven i compartien submisos la decisió del President Montilla, la Secretària General de l’Esport en cantava les excel·lències i tenia la gosadia de dir que era un home “d’idees avançades”, i després, a pilota passada quan s’ha adonat del bunyol i del ridícul que ha fet Esquerra, surt Puigcercós dient “que Samaranch va actuar com un espanyol enemic de Catalunya, i no com un català responsable”. Esperem que el càstig, tot i que merescut, no sigui excessiu.
Ja tothom dóna per descomptat, al si de la mateixa direcció d’Esquerra, que se n’ha anat en orris tot aquell plantejament del darrer Congrés del Partit en què s’augurava, gràcies a la política conduïda per l’actual direcció, un salt qualitatiu que ens permetria esdevenir la força decisiva en les properes eleccions (fins i tot s’apuntava la idea d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra). Ara només es tracta de resistir, procurar que el càstig no sigui excessiu, i que se’ns permeti continuar fent la viu-viu, sense projecte ni perspectiva de país. Res de reconsiderar el camí emprès, ni de cercar responsabilitats (qui mogui un dit de crítica interna no anirà a les llistes!), ni de corregir els errors. Ens continuem enfangant en un poti-poti d’incoherències que evidencien una absoluta descoordinació entre Govern i direcció del partit, una improvisació constant i un anar a remolc de tothom: de Montilla i els socialistes d’una banda, de l’empenta convergent que té via lliure per erigir-se com a alternativa de l’altra, o dels moviments socials que estan aportant l’única esperança al sobiranisme.
Però què més podem esperar, si reiterem una i altra vegada la bondat d’aquest tripartit mentre els socialistes imposen les seves tesis de submissió als seus superiors de Madrid. Ha estat vergonyós l’homenatge i els honors retuts al franquista Joan Antoni Samaranch, oferint-li el Palau de la Generalitat com a capella ardent. I contradictori: els Consellers d’Esquerra callaven i compartien submisos la decisió del President Montilla, la Secretària General de l’Esport en cantava les excel·lències i tenia la gosadia de dir que era un home “d’idees avançades”, i després, a pilota passada quan s’ha adonat del bunyol i del ridícul que ha fet Esquerra, surt Puigcercós dient “que Samaranch va actuar com un espanyol enemic de Catalunya, i no com un català responsable”. Esperem que el càstig, tot i que merescut, no sigui excessiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada