Hi havia una expressió o crit de guerra d’uns grups feixistes espanyols que deia: “A por ellos, que son pocos y cobardes”. Una expressió que sempre m’ha fet molta gràcia perquè la feien servir amb una fatxenderia pròpia de qui se sap segur de la victòria; però, si fem cas de la mateixa frase, no pas tant per mèrits propis com per la feblesa de l’adversari. Naturalment, si després resulta que ni així, ni essent els enemics “pocs i covards”, aconsegueixen guanyar voldria dir que ells són realment molt poca cosa.
No es pot menystenir l’enemic, ni sobrevalorar les nostres forces. Altrament, el ridícul que podem fer pot ser espantós. I ho dic perquè, en analitzar la realitat catalana, sempre hi ha qui cau en la temptació d’aplicar una lògica que després resulta que no és compartida per gaire ningú. Costa ben poc de treure pit en fòrums marginals i afirmar amb tanta seguretat que ja els estem guanyant la partida: Ens és igual la sentència del Tribunal Constitucional; no mourem ni un dit per defensar aquest Estatut; ni entrarem en el seu joc caduc i que ha deixat de tenir sentit per a nosaltres. I ho diem tan alegrement que com si aquest Estatut no hagués estat votat per un vuitanta per cent de la població, i que del vint restant com a mínim la meitat no el van votar per considerar-lo excessiu; com si l’important, més enllà dels articles retallats, no fos el menyspreu que representaria revocar la voluntat democràtica del poble de Catalunya; com si desconeguéssim l’experiència valenciana o de la Catalunya del Nord on la imposició d’un marc legislatiu advers ha acabat calant en el sentiment general de la població; com si pel sol fet d’afirmar exaltadament la mort de la via estatutària, Catalunya ja hagués emprès un camí cap a la independència (com diria Josep Guardiola, encara no hem guanyat res); com si les atzagaiades i sortides de to ens fessin avançar gaire, sobretot tenint en compte que som capaços de descobrir nacionalistes traïdors a cada pas, que ràpidament situem al bàndol enemic; com si l’agenda política del país la marquéssim des d’aquí i ens poguéssim permetre el luxe de deixar de banda la realitat de les institucions que tenim avui per avui; com si algun il·luminat veiés cap perspectiva de canvi en profunditat en les properes eleccions... O, més estratosfèric encara, com si, davant la imminència de la proclamació de la independència, ja no calgués perdre el temps en ximpleries, ni comptar amb cap dels partits existents, ni entretenir-se en les foteses de la quotidianitat política.
Sincerament, no aporten absolutament res aquesta mena d’estirabots tan allunyats de la realitat. Espanya és un Estat en procés de consolidació, i per gota que badem hi quedarem diluïts irremissiblement. Al país hi ha sectors importants de la població, també de població autòctona, que sense renegar de la seva catalanitat han anat assumint també una certa espanyolitat, i no està clar que hi hagi una majoria suficient com per a fer un pas endavant i definitiu cap a la independència, almenys mentre no es pugui oferir un projecte clar i amb un lideratge sòlid. Reconèixer la nostra feblesa hauria de servir, si més no, per no caure en la irresponsabilitat de carregar-nos les diferents formes d’entendre el catalanisme i el sobiranisme tot aplicant un criteri únic, messiànic i maniqueu. No és millor nacionalista qui crida més, ni qui més desaforadament insulta l’enemic, sinó qui de veritat ens fa fer passes endavant. I avui per avui, en la nostra feblesa, no podem prescindir de cap d’aquestes passes, encara que per a molts ens semblin insuficients.
Que la prudència no ens faci traïdors, d’acord. Però que la imprudència no ens faci estúpids.
No es pot menystenir l’enemic, ni sobrevalorar les nostres forces. Altrament, el ridícul que podem fer pot ser espantós. I ho dic perquè, en analitzar la realitat catalana, sempre hi ha qui cau en la temptació d’aplicar una lògica que després resulta que no és compartida per gaire ningú. Costa ben poc de treure pit en fòrums marginals i afirmar amb tanta seguretat que ja els estem guanyant la partida: Ens és igual la sentència del Tribunal Constitucional; no mourem ni un dit per defensar aquest Estatut; ni entrarem en el seu joc caduc i que ha deixat de tenir sentit per a nosaltres. I ho diem tan alegrement que com si aquest Estatut no hagués estat votat per un vuitanta per cent de la població, i que del vint restant com a mínim la meitat no el van votar per considerar-lo excessiu; com si l’important, més enllà dels articles retallats, no fos el menyspreu que representaria revocar la voluntat democràtica del poble de Catalunya; com si desconeguéssim l’experiència valenciana o de la Catalunya del Nord on la imposició d’un marc legislatiu advers ha acabat calant en el sentiment general de la població; com si pel sol fet d’afirmar exaltadament la mort de la via estatutària, Catalunya ja hagués emprès un camí cap a la independència (com diria Josep Guardiola, encara no hem guanyat res); com si les atzagaiades i sortides de to ens fessin avançar gaire, sobretot tenint en compte que som capaços de descobrir nacionalistes traïdors a cada pas, que ràpidament situem al bàndol enemic; com si l’agenda política del país la marquéssim des d’aquí i ens poguéssim permetre el luxe de deixar de banda la realitat de les institucions que tenim avui per avui; com si algun il·luminat veiés cap perspectiva de canvi en profunditat en les properes eleccions... O, més estratosfèric encara, com si, davant la imminència de la proclamació de la independència, ja no calgués perdre el temps en ximpleries, ni comptar amb cap dels partits existents, ni entretenir-se en les foteses de la quotidianitat política.
Sincerament, no aporten absolutament res aquesta mena d’estirabots tan allunyats de la realitat. Espanya és un Estat en procés de consolidació, i per gota que badem hi quedarem diluïts irremissiblement. Al país hi ha sectors importants de la població, també de població autòctona, que sense renegar de la seva catalanitat han anat assumint també una certa espanyolitat, i no està clar que hi hagi una majoria suficient com per a fer un pas endavant i definitiu cap a la independència, almenys mentre no es pugui oferir un projecte clar i amb un lideratge sòlid. Reconèixer la nostra feblesa hauria de servir, si més no, per no caure en la irresponsabilitat de carregar-nos les diferents formes d’entendre el catalanisme i el sobiranisme tot aplicant un criteri únic, messiànic i maniqueu. No és millor nacionalista qui crida més, ni qui més desaforadament insulta l’enemic, sinó qui de veritat ens fa fer passes endavant. I avui per avui, en la nostra feblesa, no podem prescindir de cap d’aquestes passes, encara que per a molts ens semblin insuficients.
Que la prudència no ens faci traïdors, d’acord. Però que la imprudència no ens faci estúpids.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada