Pàgines

dissabte, 1 de maig de 2010

Ens ho podem permetre?

L’atur continua la seva imparable cursa ascendent. Però això no és el que preocupa a les autoritats del país, més interessades en garantir que bancs i grans empreses tornin a tenir els beneficis d’abans. En tot cas la reducció de l’atur, és a dir la reducció dels problemes greus de milers de ciutadans, serà la conseqüència de la recuperació dels beneficis; però no pas de forma immediata, perquè la crisi ha servit i acabarà de servir per a reajustar les plantilles i acabar de collar les condicions laborals, en això que eufemísticament en diuen “reformes estructurals”.

Però bé, no tothom pateix de la mateixa manera els efectes de la crisi. El mapa de les comunitats autònomes segons el percentatge de gent sense feina és prou eloqüent. De fet és un mapa relativament semblant al que resulta d’aplicar-hi les dades d’inversió per càpita, el percentatge destinat a Educació, etc. Sempre les comunitat autònomes que disposen del concert econòmic, País Basc i Navarra, vam molt per davant de la resta. Mentre aquestes tenen ara mateix una taxa d’atur que sobrepassa ben just el 10%, la majoria de les altres comunitats estem molt a prop del 20%, i algunes ja s’acosten al 30%.

Resulta difícil d’explicar a la societat catalana (i potser per això els partits espanyols i els seus mitjans de comunicació prefereixen no fer-ho) que hem de renunciar a tenir un model de finançament semblant als bascos, que a nosaltres ens convé més tenir el doble d’atur i poder formar part solidàriament amb la resta de comunitats de l’Estat. Des d’un punt de vista estrictament econòmic ens costa molt car formar part de l’estat espanyol, i més en les condicions que ens imposen; realment s’ha de ser molt visceral per argumentar que és millor tenir altes taxes d’atur, no tenir recursos per invertir en educació, ni en infraestructures, ni en res, per tal de poder continuar essent espanyols. És el missatge que ens envien sobretot el PSC-PSOE i el PP, els quals al País Basc o a Navarra sí que defensen a capa i espasa mantenir el model econòmic que els permet gaudir d’un finançament que no té gaire res a veure amb el del conjunt de l’Estat.

Ens podem permetre la disbauxa que ens representa mantenir-nos com a espanyols? Ens ho podem permetre?