Pàgines

dissabte, 8 de maig de 2010

L’actitud angelical dels socialistes

Les tensions al si del Partits dels Socialistes són evidents. Com ja els ha passat en moltes altres ocasions, des de Madrid se’ls exigeix una actitud de vassallatge que després no és correspost. L’espantall d’una victòria popular a les Corts espanyoles i el dubtós mèrit de poder afirmar que el PSOE té a Catalunya un dels seus pilars fonamentals, fan que els socialistes catalans s’aboquin disciplinadament cap als seus superiors. Les reticències del sector catalanista no hi són per raó del vassallatge, sinó perquè la seva meselleria després no és recompensada ni reconeguda.

Només faltava que el President Montilla volgués aparentar que prenia les regnes de la defensa de l’Estatut adreçant-se a Rodríguez Zapatero d’una banda i a Mariano Rajoy de l’altra, com si fos un President de veritat que els crida a l’ordre. La resposta ha estat clara i contundent, i al dirigent popular li ha vingut com anell al dit poder-li refregar per la cara al mateix Palau de la Generalitat: Zapatero i Rajoy no poden arribar a grans acords perquè tots dos volen seure a la mateixa cadira, però tots dos comparteixen la mateixa visió de centralització espanyola i de menysteniment per Catalunya i pels catalans. La tímida reacció que aparentava el President de la Generalitat ha caigut en el ridícul, de manera que s’ha vist forçat a esmenar el nou cap de campanya dels socialistes catalans que devia mal interpretar el gest, creient que ja podien prescindir, de cara a les eleccions de la tardor, de la imatge del PSOE aliat amb el PP contra Catalunya. Montilla i els socialistes es troben en una situació compromesa, amb mals auguris electorals, però la seva actitud de submissió envers Madrid tampoc els serveix perquè els socialistes espanyols els donin un cop de mà. Ben al contrari: qui té el poder real exigeix disciplina absoluta sense que el vassall en pugui esperar res a canvi.

Això sembla ser que és el que costa de pair a polítics dels sector catalanista com el Conseller Antoni Castells. Un dels pocs que es veu amb cor d’expressar públicament la seva disconformitat amb el tracte rebut pels seus teòrics companys de partit; la majoria callen, per por de no sortir a la foto. I no s’ha estat de qualificar d’angelical l’actitud dels Iceta i companyia que continuen insistint en què la seva aspiració és acontentar l’amo i fins i tot intentar convèncer-lo perquè no els maltracti en excés. Angelical seria, com diu Castells, si els dirigents socialistes creguessin realment que poden convèncer Zapatero perquè canviés la seva política envers Catalunya. Però la seva actitud no té res d’angelical: Als dirigents socialistes catalans els importa un rave convèncer o no Zapatero, perquè ja saben que això és impossible, l’únic que fan és agenollar-se servilment per poder continuar gaudint, a títol personal, de la confiança de l’amo que decideix al seu albir sobre ells i sobre el país.