Pàgines

dijous, 13 de maig de 2010

Les noves dictadures

Temps enrere, i no pas tan enrere perquè encara en queden exemples, era habitual que els Estats Units, les anomenades potències occidentals, així com l’antiga URSS i la Xina, donessin suport a tota mena de dictadures en països del tercer món. Un règim dictatorial, sustentant per la força i amb una forta oposició interna, és sempre feble i necessitat d’aquest suport extern que se li ofereix a canvi d’importants concessions per a les empreses estrangeres. Era, i en algun cas encara és, una inversió molt rendible: es paga una petita fortuna per a mantenir en el poder el dictador corrupte, a canvi que aquest dictador permeti l’espoliació del seu país per part dels Estats que li donen suport.

Un cop garantit i corromput el sistema, es permetia cedir formalment a alguna de les reivindicacions democràtiques del poble oprimit, acceptant que en alguns casos es fessin eleccions. Unes eleccions a les quals concorrien els diferents candidats en desigualtat de condicions, amb amenaces i coaccions contra els més incòmodes per als interessos del poder econòmic, i amb fraus massius perfectament tolerats per la comunitat internacional. Si el resultat era l’esperat, la victòria d’una força conservadora que continuava cedint bona part dels recursos naturals a les potències estrangeres, s’havia d’acceptar el nou govern “democràtic”; mentre que si, malgrat totes les adversitats, aconseguia la victòria un candidat mínimament renovador i partidari de prioritzar l’interès del seu poble al de les empreses foranes, aleshores es tornava a pagar quatre militars corruptes perquè promoguessin un cop d’Estat i tornessin a la situació anterior. Però tot això ja ha passat a la història, amb algunes excepcions ben notòries, està clar.

Els mateixos interessos que abans es defensaven amb el crim organitzat des de l’Estat, servint-se d’un dictador titella, ara en un món globalitzat es poden defensar amb els anomenats mecanismes del mercat o del sistema liberal. Amb l’avantatge que ara no s’han de tacar les mans de sang tan directament com abans, i sobretot que poden aparentar que és una qüestió tècnica del “mercat”, del “sistema financer”, de la imprescindible “competitivitat” i “estabilitat”; i sobretot amb l’avantatge que l’espoliació no té perquè limitar-se als països del tercer món, sinó que també es pot fer en països com el nostre. Un sistema amb capacitat de crear estabilitat o inestabilitat, confiança o desconfiança, segons els interessos especuladors, no d’un “mercat” en abstracte sinó d’unes persones i d’unes empreses que tenen noms i cognoms i domicili fiscal. Ells creen la “desconfiança dels mercats financers” i ells mateixos exigeixen les mesures d’ajustament en contra de la població com a requisit per a tornar recuperar la confiança.
I aquesta trepa de delinqüents gaudeixen d'impunitat total.